El triomf de la irresponsabilitat

Més que mai, la interpel·lació a qui té poder és imprescindible, en tots els àmbits

1 . MÀQUINES. Aquests darrers dies hi ha hagut agitació a les borses -com gairebé sempre a partir d’una davallada a Wall Street- i s’ha vist passar el fantasma de la crisi de fa deu anys. Els especialistes han corregut a donar explicacions per tranquil·litzar el personal. I, discretament, han introduït un argument que jo no havia sentit fins ara: hi ha robots programats per prendre decisions en funció de les informacions que reben, i això podria explicar (i encara més tenint en compte que va ser al llindar del cap de setmana) algunes reaccions de venda massiva. És a dir, mentre els que manen ja estan sortint de cap de setmana, les màquines fan i desfan. Ja tenim culpables i a més sabem que no es defensaran. Un pas més en el procés cap a la irresponsabilitat. Cal recordar el que és elemental? Tota màquina ha estat programada per algú, seguint les ordres d’algú. L’elusió de responsabilitats és una temptació estructural de la humanitat: la culpa sempre és d’algú altre.

'No hi ha alternativa' ja és un lloc comú de la majoria de dretes i esquerres. Una claudicació de la política

Vivim temps de “vertigen”, utilitzant l’expressió de Philipp Blom, quan es referia als canvis que va viure Occident entre el 1900 i el 1914. Un període que té paral·lelismes amb el nostre: salts tecnològics que provoquen grans acceleracions, un canvi profund en les maneres de viure, de treballar, de relacionar-se amb els altres, en què les promeses es transformen fàcilment en fatalitats. Ens sembla incomprensible que a principis del segle XX, en plena eufòria de la fascinació pel progrés, amb cinquanta milions de visitants a l’Exposició Universal de París, ens recorda Blom, ningú veiés venir la guerra. Temps de pèrdua de la noció de límits. La potencialitat de les noves tecnologies de llavors és ridícula en comparació amb les d’ara, que a més d’accelerar les nostres vides de manera alarmant fan més pregona que mai la pregunta sobre qui decideix. Quan es disposa d’instruments que poden donar electricitat a tot el món però que també poden destruir-lo, com per exemple l’energia atòmica, qui mana? Quan es disposa de la potència de les xarxes digitals, que donen accés i paraula a mitja humanitat però que són uns mecanismes de direcció i control quasi imbatibles, qui marca els límits? I així successivament.

2 . PODER. La qüestió de fons és tan vella com l’home: la responsabilitat. Òbviament el comportament dels que prenen decisions a qualsevol escala de l’espècie humana (econòmica, política, científica, familiar, personal) és en funció de l’entorn de cada època i dels recursos dels quals disposa. Però hi ha tres constants en l’exercici del poder a les diferents escales: elisió de responsabilitats, arbitrarietat, la culpa és dels altres. I si ara tenim l’oportunitat de culpabilitzar les màquines, la quimera de la irresponsabilitat haurà assolit cotes definitives.

Durant molts anys, les responsabilitats es delegaven en els déus, ells deien el que s’havia de fer i el que no s’havia de fer, segons la interpretació dels poderosos. I ja el Llibre de Job ens va advertir que l’arbitrarietat era l’essència del poder: com més bé es portava el pobre infeliç més implacable era Déu amb ell. Des de la raó es va anar desmuntant aquesta trampa, malgrat que es va acabar caient en una altra: les lleis inexorables de la naturalesa i de la història convertides no en explicacions, sinó en transcendentals dels quals emanaven noves utopies. Ara, amb les frustracions acumulades al segle XX, ¿és a les màquines a les quals traslladarem la por a la responsabilitat?

Més que mai, la interpel·lació a qui té poder (al que col·loca les consignes en aquestes màquines de les quals es desentén després) és imprescindible, en tots els àmbits. No només el polític, cada cop més impotent per assumir determinades responsabilitats i més decidit a transferir-les: “No hi ha alternativa” ja és un lloc comú de la major part de les dretes i de les esquerres. Una irresponsabilitat humiliant, una claudicació de la política, que augmenta la inseguretat de la ciutadania i la porta a buscar refugi en els espais de referència cultural i identitària que tradicionalment li donaven acollida. Aquest, precisament, és el límit de l’independentisme: ningú ens explica quin país vol. Posa en qüestió el repartiment del poder polític, però en cap cas es planteja un model diferent de desenvolupament social i econòmic que ens permeti sortir del “No hi ha alternativa”. És a dir, del triomf de la irresponsabilitat.