APUNTS AL NATURAL

Trump, el final de l’encanteri?

Com veiem a l’escenari espanyol, el model Trump té imitadors que busquen la confrontació permanent

El president dels Estats Units, Donald Trump, sortint aquest dilluns 1 de juny del 2020 de la Casa Blanca, mentre les protestes per la mort de George Floyd es repliquen arreu del país / SHAWN THEW / EFE
Escolta aquí l'article en àudio

1. Bel·licisme. ¿“L’encanteri d’una aliança entre una classe alta revolucionària i una classe irritada s’ha acabat”, com diu el periodista de The Guardian Fintan O’Toole, o estem tot just en plena emboscada? La situació d'extrema tensió que viuen els Estats Units justifica aquesta pregunta. Certament l'erràtica gestió de la pandèmia ha demostrat que els dos grans líders d’aquesta revolta, Donald Trump i Boris Johnson, anaven nus. La realitat ha buidat de sentit les seves paraules a ritme accelerat i els ha posat en evidència.

Johnson, després d’haver passat l’experiència de la malaltia, sembla més temperat. Donald Trump en cap moment ha abandonat la insolència en les formes i la via erràtica en els continguts davant d’uns esdeveniments que l’han sobrepassat. Però quan l'augment constant de la  llista de morts i l'esvoranc econòmic l'han fet adonar-se que la situació se li escapava de les mans –i que la reelecció estava en perill– ha passat a la fase bèl·lica. L’assassinat de George Floyd, l’enèsim cas de violència racista per part de la policia americana, ha provocat una onada de protestes que ha servit a Trump per desplegar tot el seu furor autoritari. Amenaça amb l’exèrcit al carrer i acusa de terrorisme els que protesten, i tot amb un sol objectiu: veure si el recurs a la força estimula la por de la gent i li permet recuperar el terreny perdut per guanyar les eleccions. 

El fet és que, quan s’està acostant el final del mandat de Trump, el país està en un dels moments de màxima fractura, amb un regressió de dècades. Amb una diferència preocupant: les mobilitzacions pels drets civils que van culminar amb les lleis que van posar final a l’apartheid eren el camí cap a una gran conquesta, i la confrontació actual és la constatació impotent d’un fracàs: no haver pogut desarrelar el profund racisme de certs sectors institucionals i bona part de la població blanca. Trump té uns mesos de coll per especular sense contemplacions amb aquesta realitat i intentar reactivar la seva aliança amb les classes baixes blanques. Per aconseguir-ho forçarà les institucions tant com calgui. Hi ha molts periodistes americans (David Gardner m’ho deia fa una setmana) que no tenen clar que al novembre hi hagi eleccions. Ara veurem els límits de la figura del lideratge incontestable –el que es llança contra qualsevol que el posi en qüestió.

2. Feudalisme. L’horitzó electoral ha sigut l’única guia de Trump ara amb el racisme, com abans amb la pandèmia. D’aquesta en va sortir una campanya molt simple, tant gastada que podia ser insuficient: la culpa és de la Xina, l’enemic, i el rival del president és el representant dels interessos xinesos, per molt que costi de creure amb una figura tan institucional com Joe Biden. Ara Trump es posa galons militars per reprimir les mobilitzacions populars. A l’enemic exterior s'hi afegeix l’enemic interior, immediatament assenyalat pel president com a terrorista. El virus xinès i els terroristes demòcrates: heus aquí la fastigosa campanya electoral que es prepara. ¿Serà el cant del cigne de la faula del populisme d’extrema dreta, de l’aliança entre ortodòxia neoliberal i autoritarisme postdemocràtic? El que passi als Estats Units al novembre probablement marcarà el destí de les dretes reaccionàries que pul·lulen pel món.

En tot cas, la democràcia esta atrapada entre figures autoritàries que especulen amb el malestar i es radicalitzen quan la gent els comença a veure el llautó (cas Trump); i el model menys democràcia, menys societat civil, menys contrapoders, menys fiscalització del lideratge que, com diu Daron Acemoglu, “és el pitjor de la Xina”. L’autoritarisme està de moda. Com veiem a l’escenari espanyol el model Trump té imitadors que busquen la confrontació permanent incapaços de treballar en la reconstrucció d’un país després d’una emergència. I aquesta actitud no fa res més que desprestigiar la democràcia, perquè la gent veu amb indignació un espectacle polític que sembla aliè als seus problemes, i perquè hi ha una hipòcrita tendència a la simetria que equipara els excessos d’uns amb les rèpliques dels altres. ¿I si Jodi Dean tingués raó i el problema fos més estructural: el capitalisme està evolucionant cap a un neofeudalisme digital, els amos i els serfs?