La monarquia
Monarquia i democràcia es funden sobre legitimitats oposades: el llinatge i la sobirania popular. La monarquia és una de tantes transferències d’allò teològic a allò polític, i en una societat democràtica només es justifica per la utilitat. I més si porta el segell d’origen d’una dictadura. Fa anys, en la visita a una exposició al CCCB, el rei Joan Carles, davant d’una fotografia de Franco, em va dir: “Aquest em va nomenar a mi. És així. Tothom ho sap. Què he de fer? ¿Fer veure que no és veritat?” La consciència del llast el duia a entendre que l’única manera de durar era ser útil. Ho va ser durant un temps, fent el paper de bon traïdor: imposant als militars i als franquistes el canvi de règim, operant com a garant de bona part dels seus interessos. És la història d’una transició sense ruptura, amb les limitacions que això significa, i és tan absurd negar-ho com ho seria que Joan Carles no reconegués qui el va nomenar.
Un cop consolidada la democràcia amb l’entrada a la UE, la utilitat del rei ja era menys evident. Però el canvi de règim no ha estat mai a l’ordre del dia de l’opinió pública. Però un seguit d’abusos de posició, escàndols i rumors han debilitat la figura del rei emèrit. Molts eren secrets del domini públic i quedaven a benefici d’inventari perquè a la Constitució el rei és com un nen petit: irresponsable davant la llei. Joan Carles va acabar abdicant, la successió va fer més evident la manca d’utilitat de la institució i Felip VI va sortir de la discreció el 3 d’octubre. Va semblar que aquell gest autoritari el reforçava davant de la majoria d’espanyols. Però alguna relliscada de la reina Letícia, la condemna d’Urdangarin i els documents del comissari Villarejo estan deixant la monarquia sense aura. Pedro Sánchez tira pilotes fora i amb el PP bloquejarà qualsevol comissió parlamentària. Però no està clar que Felip VI pugui salvar les aparences d’una família en manifest estat de descomposició.
Qui havia de dir que el curs polític en què han caigut governs i presidents i hem vist presos polítics i exiliats acabaria amb la monarquia. La corrupció d’un cantó i l’independentisme de l’altre han fet palès que el règim del 78 necessita una correcció.
