La part antipàtica
La part antipàtica de l’independentisme és la tendència insuperable al supremacisme dels sectors que provenen del nacionalisme. “Nosaltres ho hauríem fet millor”, leitmotiv de les rodes de premsa del Govern sobre el confinament. Sempre disposat a fer creure que una Catalunya independent no tindria els vicis autoritaris, de corrupció, d’ineficiència, de confusió de poders que es donen a l’estat espanyol; a pretendre que l’independentisme és portador de la veritat (el dret a la conversió de la potència -nació- en acte -estat-) i que, en nom d’aquest bé superior, tot està permès. Arreu on hi ha societats humanes organitzades hi ha lluita pel poder i per l’hegemonia, i a Catalunya també, sense que la manca d’estat ens atorgui cap garantia de fer-ho millor.
Presumir de superioritat sol ser una senyal de desconfiança en les pròpies forces, un reconeixement d’impotència. És el recurs de tota ideologia o creença per traçar la línia efectiva de l’hegemonia: la divisió entre bons i dolents que porten sempre incorporada totes les causes que apel·len a un bé inqüestionable. I el nacionalisme, tant el defensiu com l’ofensiu, viuen d’aquesta lògica, com tot projecte que s’assenti sobre un transcendental com a imperatiu moral insuperable que discrimina els de dins i els de fora, els lleials i els traïdors. Forma part de l’herència de la teologia en la política moderna, que va transitar a través de la nació.
Una de les raons que em fa atractiva la idea d’un estat propi és que voldria suposar que les discriminacions nacionalistes desapareixerien, perquè la nació o és de tots o no és de ningú. Però a la vista de les reaccions d’alguns sectors de l’independentisme, que tenen la paraula traïdor incorporada com una emoticona, em temo que no serà fàcil establir els mecanismes destinats a evitar l’abús i la confusió de poders com correspon a una democràcia digna d’aquest nom.
Aquests dies és notícia una icona de la corrupció d’aquest país: el cas Palau, exemplar per moltes coses, pel finançament de CDC, per la descarada ocupació d’una institució pública i per l’entroncament entre empreses espanyoles i administració catalana en la trama del 3%. ¿Queda clar que el supremacisme sobra? Llevat que ens creguem que “no som un país qualsevol”. ¿És que hi ha països qualssevol?
