El pla B
Res fa pensar que el sobiranisme hagi de rebre aquest diumenge una gran empenta. En polaritzar-se la campanya de Barcelona en el duel Trias/Colau, el debat s’ha desplaçat cap a l’eix social i econòmic i cap a múltiples claus locals i personals. Caldrà filar prim per treure conclusions pensant en el 27-S. I, en tot cas, la proximitat de les autonòmiques no facilita el retrobament dels partits per la independència. CiU i Esquerra es disputaran una quinzena d’escons molt determinants.
Per això, alguns sectors comencen a buscar solucions imaginatives per a un possible pla B que permeti frenar la inèrcia negativa del sobiranisme. Retrospectivament, es constata que es van cremar etapes massa de pressa, que es va abusar de marcar fites abans d’haver acomplert l’acumulació de forces, amb les consegüents frustracions posteriors, i que l’últim error ha estat convocar eleccions autonòmiques abans de les espanyoles.
El pla B neix de la convicció que la llista única és l’única manera de recuperar la iniciativa. Es tracta de capitalitzar alhora l’efecte bola de neu i d’espiral del silenci. Però és una opció que si ja va fracassar després del 9-N, quan la va plantejar el president Mas, no sembla fàcil de recuperar ara. El pla seria ajornar les autonòmiques, deixar passar les generals al davant i aprofitar-les per fer un assaig de llista única. Amb la ruptura del bipartidisme, la representació catalana podria perdre capacitat d’influència en un Parlament espanyol més fragmentat on el paper que va fer CiU el farien altres. L’argument de tenir més força a Madrid podria quallar en una llista sobiranista que, si sortís bé, podria fer viable repetir l’experiència a les eleccions catalanes.
Aquesta és la pel·lícula. ¿Opció real o aposta inviable? Alguns diuen que és la darrera oportunitat perquè el procés no s’estanqui definitivament. Però xoca amb molts obstacles: la paraula del president, les inèrcies partidistes, el factor contra natura de les llistes úniques, i unes relacions de forces lluny d’estar decantades. A vegades el que semblen turpituds dels partits no deixen de ser expressions del principi de realitat.
