27/05/2017

El progrés

2 min

Diu Judith Butler: “Si jo he de viure una vida bona, serà una vida bona amb els altres, una vida que no sigui una vida sense els altres”. Què és el progrés?

El progrés és avui una idea en declivi, víctima d’una brutal reducció. S’utilitza estrictament en dos sentits: progrés tecnològic i progrés econòmic. Ningú no discuteix els enormes avenços en l’àmbit de la ciència i de la tècnica. Tothom és conscient que els humans ens hem dotat de pròtesis cada cop més poderoses (fins al punt que comencem a tenir por que ens acabin pujant a cavall), però precisament per això és una forma de progrés que alimenta la imaginació distòpica, que fa pensar més en instruments de dominació, de fractura de la humanitat i de ruptura dels equilibris naturals. Tenim instruments més poderosos que mai, però en mans de qui i per fer què? L’altra figura és el progrés econòmic, reduït a la seva expressió en creixement comptant. Progressar és produir més.

Paradoxalment, el progrés tecnològic i el progrés econòmic han clausurat la idea de futur, perquè han trencat els mecanismes culturals de seguretat en globalitzar l’economia, i perquè ens han col·locat davant l’amenaça de la destrucció del planeta. Vivim en un present continu, i sense futur difícilment hi ha sentit del progrés. L’alternativa al progrés sol ser la indiferència.

D’aquí el sentit de la frase de Judith Butler. Per poder parlar de progrés es necessita una certa idea del que és la vida bona i una certa idea de comunitat (la vida bona no és possible sense els altres). En la societat de l’ homo economicus, on portem molts anys debilitant els vincles comunitaris, fins a fer de l’infantil narcisisme selfie l’horitzó suprem, hi ha poc espai per a la idea de progrés. Tanmateix, si es vol retrobar l’equilibri entre sentit col·lectiu i llibertat individual abans d’enfonsar-nos en l’autoritarisme postdemocràtic, cal obrir la humanitat al futur. I això és el progrés.

stats