RAONS

Primer balanç

En les dues primeres setmanes de judici es fa difícil destriar representació de realitat. Les càmeres pesen sobre l’escena i serà la realització, rígida i controlada, la que donarà els elements icònics que configuraran els relats. Qui ho té més clar és Marchena, minuciós en la funció de director d’escena. Tant, que a vegades es fa sospitosa la insistència en els drets dels acusats. És indubtable, a més, que els dotze imputats parlaven per al tribunal però també per al públic en general. Han donat imatge de professionalitat i solvència. Crec, però, que els que van decidir atendre les preguntes dels fiscals són els que han posat la instrucció en evidència.

La Fiscalia ha estat l’element desconcertant de l’espectacle. No és fàcil llegir l’actitud desmenjada i els moments poc professionals que han exhibit persones a qui s’atribueix reconeguda competència. O són conscients de la debilitat de les acusacions, o donen per entès que la suerte está echada, o porten una estratègia que descobrirem els pròxims dies.

En tot cas, s’ha confirmat el que ja sabíem: més enllà de les acusacions de desobediència, tot està agafat pels cabells. I quan es veuen i recorden els fets, fa esfereir el futur que ens espera. Si ho comparem amb mobilitzacions d’altres llocs -França- o d’Espanya mateix en temps gens llunyans, que es munti una acusació així sobre els fets de l’octubre indica una alarmant regressió dels drets de manifestació, protesta i expressió.

Sorprèn també la rapidesa amb què alguns mitjans espanyols i articulistes (els mateixos que han enterrat sovint l’independentisme) estan fent passar el Procés a un segon pla, donant el judici per amortitzat. ¿Tenen por que els espatllin el relat?

Tanmateix, el modest seguiment de la vaga i les últimes mobilitzacions confirma els límits de l’agitació. Cal fer política. ¿El president Torra ens parlarà algun dia dels problemes dels ciutadans? No pot limitar la seva gestió a intervencions simbòliques d’exaltació patriòtica i al joc subterrani per imposar una unitat contra natura. No hi ha momentum. No es pot estar instal·lat en l’immobilisme amb la coartada del judici, que passarà. La societat seguirà fent camí i la política no se’n pot desentendre en nom dels principis.