El separatisme reial
No perquè s’hagi repetit deixa de ser veritat: el 3 d’Octubre el rei Felip va trencar amb una part molt important de la societat catalana que va més enllà de l’independentisme. No va fer cap cas dels missatges de prudència i comprensió que van fer arribar a la Zarzuela personalitats pròximes a la Corona. Felip VI necessitava matar el pare i va creure que havia arribat l’oportunitat. Ho va viure com el seu 23-F. I no va exercir com a cap d’estat de tots sinó com a cap de les forces armades que ordena la repressió. Així s’enterrava el moment del 2012 en què el president Mas va insinuar que la Corona podia tenir un paper en la resolució del conflicte.
La visita del rei a Barcelona, divendres, deixa una imatge a l’entrada de l’Estació de França prou eloqüent: les úniques autoritats que l’esperaven eren la delegada del govern, Teresa Cunillera, i el tinent d’alcalde Jaume Collboni. Alguna cosa falla quan el cap d’estat és acollit així en una capital del seu territori. El rei hauria de preguntar-se per què passa i sobretot què ha fet malament perquè això passi. Però probablement ja és massa tard.
L’independentisme, quan han quedat clars els límits del seu programa de màxims -les reiterades promeses de fer immediatament efectiu el mandat de l’1-O ja només les escolten els més creients-, busca en la lluita contra la monarquia una causa d’ampli espectre que interpel·li sectors de l’esquerra i de cert liberalisme, més enllà de Catalunya, en un moment en què la Corona pateix el descrèdit de la impunitat i la corrupció de Joan Carles. Una campanya que ajuda a fer oblidar la pèrdua d’horitzó estratègic del mateix independentisme i que manté la tensió contra una institució articular del règim del 78. És evident que la monarquia és una institució arcaica, una herència de la teologia política incrustada en les institucions modernes, i que un ens irresponsable és difícil d’entendre en les societats democràtiques. Només la utilitat la justifica. I el 3 d’octubre del 2017 el rei va optar per fer-se útil als sectors de la societat espanyola que volien mà dura contra els secessionistes. És a dir, va renunciar al tot, excloent-ne una part. Una forma de separatisme.
