Per sorpresa
Poc temps després de l'adjudicació a Barcelona dels Jocs Olímpics del 92 vaig visitar -amb José Martí Gómez- Francisco Fernández Ordóñez, que era ministre d'Afers Estrangers del govern del PSOE. Teníem una certa amistat dels anys de la Transició i ens vèiem de tant en tant. "No us confongueu -ens va dir-. Mai ens hauríem imaginat que si un dia hi havia uns Jocs Olímpics a Espanya no serien a Madrid. Ens vau enganxar per sorpresa. No ens ho crèiem. I quan ens vam adonar que anava de debò, ja era tard". Aquesta anècdota dóna la raó a Xavier Rubert de Ventós quan diu que "la independència no vol soroll". O els agafes desprevinguts o estàs perdut.
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha aprovat la proposta del pacte fiscal. Cap novetat. Cadascú ha fet el paper previsible. Fins i tot el PSC, que ja fa temps que ha assumit com a identitat pròpia el "ni carn, ni peix", que, en política, és una via directa a la irrellevància. De moment, hem passat del tripartit d'esquerres al tripartit de l'autonomia tributària. Com tots sabem, llevat que vulguem fer veure que ens creiem la comèdia, l'hora de la veritat no és ara. Serà quan el pacte fiscal arribi a Madrid i el govern espanyol digui que no. I el PSOE que tampoc. Què passarà llavors? Fins on està disposat a arribar Artur Mas i fins on està disposat a seguir-lo la societat catalana? A Madrid estan convençuts que no s'anirà gaire lluny. Perquè sempre han vist CiU com un partit d'ordre per sobre de totes les coses; perquè creuen que el diner català, poruc com tots, no està per aventures, i perquè saben que tenen agafat el Govern per les bestretes. A Catalunya hi ha dubtes sobre la disposició del Govern a forçar un trencament. I certa confusió entre els desitjos i la determinació real dels ciutadans.
De manera que el president Mas es converteix en l'hipotètic factor sorpresa. Refiats com estan a Madrid que no trencarà cap plat, una resposta rupturista del president, davant del no d'Espanya, els agafaria certament de sorpresa. ¿S'hi atrevirà?
