26/05/2015

La vida activa i la vida de l’esperit

3 min
Colau i la PAH van treure els perdedors de la crisi de la invisibilitat.

1. AGITACIÓ. Fa tan sols un any, Ada Colau era encara una activista social que s’havia distingit pel seu lideratge en la lluita contra els desnonaments. Ara està a punt de ser alcaldessa de Barcelona. No és freqüent un pas tan ràpid dels moviments socials a la política institucional. Pedro Olalla, en el seu ocurrent llibre Grecia en el aire, ens recorda que la decisió de Soló de suprimir l’esclavitud per deutes (el ciutadà incapaç de pagar era sotmès al seu deutor) va obrir pas al naixement dels conceptes de legitimitat humana, ciutadania i democràcia. Avui el deute segueix sent instrument de submissió i de culpa. Amb raó deia Benjamin que el capitalisme és una religió (el ciutadà s’hi sent relligat) que es caracteritza per no ser expiatòria. No ofereix redempció. Quan un es desperta, el deute segueix allà.

Sobre aquest instrument central en el joc de la servitud, Ada Colau va esdevenir una icona. El moviment que ella liderava va servir per treure els perdedors de la crisi de la invisibilitat. Avui la premsa estrangera parla del triomf dels indignats. Els mitjans de comunicació vivim molt dels clixés. I el mot indignats va ser una troballa que va servir per donar identificació a moviments molt diferents. Però el fet és que des del 15-M de fa quatre anys les aigües de la mobilització social han anat pujant fins a arribar aquest diumenge a provocar una inundació considerable en les mateixes entranyes del poder institucional. I això és el que desconcerta: el lloc que se’ls havia atribuït era el carrer i ara els trobarem als consistoris. Aquesta és la novetat. No hi hagut una estratègia global dirigida, ni un moviment compartit. Hi ha hagut grups i camins diferents que la simplificació mediàtica anomena indignats, de molt diverses indignacions, caldria afegir. I han arribat a l’escena política per produir un desplaçament electoral cap a l’esquerra i introduir noves maneres d’expressió política. No hi ha hagut un daltabaix, però hi ha hagut sacsejada; no hi ha hagut substitució dels partits tradicionals, però sí uns primers indicis de redistribució del poder.

L’intel·lectual orgànic col·lectiu anomenat partit polític ha fallat estrepitosament: PP, PSOE, Esquerra Unida i Convergència i Unió han sigut incapaços, en graus diferents, d’anticipar els canvis. Els ciutadans els han fet una gran advertència, però són tan rígids que els costarà canviar. Hi haurà una gran temptació conservadora d’esperar que l’energia dels nous protagonistes s’esgoti i les expectatives decaiguin ràpidament. Seria dolent per a tots. Aquests moviments socials han crescut en les destrosses creades per una doble pulsió nihilista d’uns poders econòmics i polítics que es van creure que tot era possible, que no hi havia límits, fins que el despropòsit va arribar al seu punt catastròfic i la crueltat de les polítiques d’austeritat amb què es va pretendre apagar el foc no van fer més que escampar-lo. La novetat és que els que normalment s’haurien mantingut als marges, en el terreny de la protesta i la reivindicació, han decidit decantar-se per l’opció de governar. No se’ls esperava i són aquí. I això els col·loca davant d’una gran responsabilitat: no perdre l’oportunitat, no donar la raó als que diuen que en quatre mesos tots cremats.

2. ESPIRITUALITAT. Una anècdota per fer una mica de pausa en el neguit de la rabiosa actualitat. Explica el teòleg Juan José Tamayo que té marcat el dia en què va descobrir què volia dir espiritualitat sense religió. Va ser l’11 de febrer del 2006 a Sevilla. Sortien de l’hotel al matí amb Saramago i algunes persones més per anar a un congrés. Tot passant davant de la Catedral van repicar les campanes a tot drap. Toquen les campanes perquè passa un teòleg, va dir Saramago. Toquen perquè passa un ateu que dubta, va replicar Tamayo. No, ateu vaig néixer, ateu he viscut, ateu moriré, va dir l’escriptor. Déu és el silenci del món i l’ésser humà el que li posa veu, va solemnitzar el teòleg. Això ho he dit jo, va replicar Saramago. Sí, i no em negaràs que és més propi d’un místic que d’un ateu. Silenci.

stats