Misc 14/10/2014

L’era de la vulnerabilitat

i
Joseph Stiglitz
4 min

Dos estudis tornen a demostrar, un cop més, la magnitud del problema de la desigualtat que afecta els Estats Units. El primer, l’ Informe anual sobre els ingressos i la pobresa, elaborat per l’Oficina del Cens dels EUA, mostra que, malgrat la suposada recuperació econòmica posterior a la Gran Recessió, els ingressos de la majoria de nord-americans segueixen estancats. La renda mitjana de les llars, ajustada a la inflació, es manté per sota del nivell de fa 25 anys.

La creença popular deia que la gran fortalesa dels Estats Units no era el seu poder militar, sinó un sistema econòmic que la resta del món envejava. ¿Però per quin motiu els altres països haurien de voler imitar un model econòmic que provoca que els ingressos de gran part (fins i tot la majoria) de la població s’hagin estancat mentre les rendes dels més rics s’han disparat?

El segon estudi, l’ Informe sobre el desenvolupament humà del 2014, fet pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), corrobora aquestes dades. Cada any el PNUD publica una llista de països en funció del seu índex de desenvolupament humà (IDH), que comprèn altres aspectes del benestar més enllà dels ingressos econòmics, com per exemple la sanitat i l’educació.

Segons l’IDH, els Estats Units ocupen el 5è lloc de la classificació, per darrere de Noruega, Austràlia, Suïssa i Holanda. Si ens fixem només en paràmetres de desigualtat, però, el país cau 23 posicions, una davallada considerable per a qualsevol país desenvolupat. En aquest sentit, els Estats Units se situen per darrere de Grècia i Eslovàquia, uns països que no acostumen a prendre’s com a referència i que no competeixen amb els Estats Units en gaires àmbits.

L’informe del PNUD destaca també un altre aspecte de la realitat social: la vulnerabilitat. Tot i que alguns països han aconseguit que la seva població surti de la pobresa, el nivell de vida d’algunes persones segueix sent força precari. Un fet simple (com pot ser la malaltia d’un familiar) els pot empènyer a la indigència. El descens en l’escala econòmica suposa una veritable amenaça, mentre que la millora de les condicions econòmiques és una opció més aviat limitada.

Als Estats Units millorar l’estatus econòmic és més un mite que una realitat, mentre que l’empitjorament de l’economia i l’augment de la vulnerabilitat és una realitat força comuna a tot el territori. Això es deu, en part, al sistema de salut nord-americà, que relega els americans pobres a una posició precària malgrat les reformes impulsades pel president Barack Obama.

Els que es troben en pitjors condicions estan a un sol pas de la bancarrota, amb tot el que això suposa. Una malaltia, un divorci o quedar-se sense feina són sovint motius suficients per fer-los travessar el llindar de la pobresa.

La llei del 2010 per a la protecció dels pacients i per a un tractament assequible (també anomenada Obamacare) pretenia reduir aquestes amenaces. De fet, algunes dades demostren que el nombre de ciutadans nord-americans sense cobertura mèdica s’està reduint significativament. Ara bé, encara queden 41 milions de nord-americans que no es poden permetre accedir als serveis mèdics (en part, a causa d’una decisió del Tribunal Suprem dels EUA i de l’obstinació dels governadors i legisladors republicans, que en més d’una vintena d’estats han votat en contra d’ampliar el Medicaid -l’assegurança sanitària per a pobres-, encara que el govern federal s’encarregava de pagar-ne els costos gairebé íntegrament).

Ni el producte interior brut (PIB) ni l’índex de desenvolupament humà reflecteixen els canvis en la situació de vulnerabilitat de la població al llarg del temps, ni tampoc fan comparatives entre els diferents països. El fet és, però, que tant als EUA com en altres països s’ha produït un descens important en l’estabilitat econòmica de les persones. Els que tenen feina es preocupen per si seran capaços de mantenir el seu lloc de treball, i els que no en tenen temen que mai puguin trobar-ne.

Alhora, la recent desacceleració econòmica ha acabat amb la riquesa de molts. Fins i tot després de la recuperació dels mercats borsaris, la riquesa mitjana als EUA va disminuir més d’un 40% entre el 2007 i el 2013. Això significa que molta gent gran i moltes persones que s’acosten a l’edat de jubilació pateixen per la seva qualitat de vida. Hi ha milions de nord-americans que han perdut la casa, i milions més pateixen perquè no els passi el mateix en un futur.

Històricament, Europa ha tingut sempre molt present la necessitat de redreçar la situació de vulnerabilitat social oferint un sistema de protecció a la seva població. Els països europeus han entès que un bon sistema de benestar social pot derivar en una millora de l’activitat econòmica, ja que els individus es veuen més capacitats per prendre riscos que serveixin per impulsar el creixement econòmic.

No obstant això, avui dia moltes regions d’Europa pateixen un índex d’atur elevat que, combinat amb les retallades dels serveis públics liderades per les polítiques d’austeritat, han produït un augment sense precedents de la situació de vulnerabilitat. La conseqüència final és que l’empetitiment de l’estat del benestar pot acabar sent molt pitjor del que indiquen les xifres habituals del PIB (unes xifres que ja resulten prou devastadores per si soles, i que mostren que la renda per càpita real -ajustada a la inflació- de la majoria de països és avui dia inferior al període anterior a la crisi): mitja dècada perduda.

L’informe elaborat per la Comissió Internacional per a la Mesura dels Resultats Econòmics i el Progrés Social (la qual vaig presidir) assenyalava que el PIB no representa un indicador fiable per mesurar els resultats i el rendiment d’una economia. L’Oficina del Cens dels EUA i els informes del PNUD ens recorden la importància d’aquesta perspectiva. Ja s’han fet massa sacrificis a l’altar del fetitxisme del PIB.

Un sistema econòmic incapaç de produir beneficis per a la majoria dels seus habitants i en el qual una part cada vegada més important de la seva població s’enfronta a una situació d’inestabilitat creixent és, fonamentalment, un sistema econòmic fallit, independentment de la velocitat amb què creixi el valor del PIB. I les polítiques que, com l’austeritat, només serveixen per incrementar aquesta sensació d’inseguretat i que empobreixen la renda i el nivell de vida de la majoria de la població són, fonamentalment, polítiques fallides.

Copyright Project Syndicate

stats