08/06/2015

L’últim acte d’Europa?

4 min
L’últim acte d’Europa?

Els dirigents de la Unió Europea no paren d’arraconar el govern grec contra les cordes. Grècia ha satisfet en gran part les exigències dels seus creditors. Tot i així, Alemanya i altres creditors d’Atenes continuen demanant que el país es comprometi a aplicar un programa que, com s’ha demostrat, és un fracàs i que pocs economistes creuen que caldria o es podria aplicar.

El gir en la situació fiscal de Grècia d’un gran dèficit primari a un superàvit gairebé no tenia precedents, però l’exigència que el país aconseguís un superàvit primari del 4,5% del PIB era una barbaritat. Per desgràcia, en el moment en què la troica -la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional- va incloure per primera vegada aquesta exigència irresponsable en el programa financer internacional per a Grècia, a les autoritats del país no els va quedar cap més remei que acceptar-ho.

El disbarat de mantenir aquest programa és especialment greu ara, atès que des que va començar la crisi el PIB grec ha baixat un 25%. La troica va calcular molt malament els efectes macroeconòmics del programa que va imposar. Segons les previsions que es van fer públiques, creien que, si es rebaixaven els salaris i s’acceptaven altres mesures d’austeritat, les exportacions gregues pujarien i l’economia aviat tornaria a créixer. També es pensaven que el deute esdevindria sostenible després de la primera reestructuració.

Les previsions de la troica es van equivocar de mig a mig, i en repetides ocasions. I no només una mica, sinó moltíssim. Els votants grecs tenien raó quan exigien un canvi de rumb, i el seu govern té raó quan es nega a assumir un programa tremendament equivocat.

Dit això, hi ha marge per arribar a un acord: Grècia ha deixat clara la seva voluntat de dur a terme una sèrie de reformes i ha acollit amb satisfacció l’ajuda d’Europa per aplicar-ne algunes. Una dosi de realisme per part dels creditors de Grècia -sobre el que és factible i sobre les conseqüències macroeconòmiques de determinades reformes fiscals i estructurals- podria constituir la base d’un acord que seria bo no només per a Grècia, sinó per a tot Europa.

Es veu, però, que a Europa, sobretot a Alemanya, hi ha gent a qui li és igual que Grècia surti de l’eurozona. Segons ells, el mercat ja ha descomptat el cost d’aquesta ruptura. N’hi ha que fins i tot apunten que seria bona per a la unió monetària.

Crec que aquestes opinions subestimen molt els riscos actuals i futurs que això implicaria. Als Estats Units s’observava un grau semblant d’inconsciència abans que, el setembre del 2008, s’enfonsés Lehman Brothers. Feia temps que es coneixia la feblesa dels bancs nord-americans, com a mínim des de la fallida del banc Bear Stearns el març anterior. I, malgrat tot, per culpa de la falta de transparència (deguda en part a una normativa poc eficaç), ni els mercats ni els responsables polítics eren conscients dels lligams entre les institucions financeres.

En realitat, el sistema financer mundial encara pateix les seqüeles de la caiguda de Lehman Brothers. I els bancs són tan poc transparents com abans i, per tant, estan en perill. Encara no sabem l’abast dels lligams entre les institucions financeres, per exemple pel que fa als productes derivats no transparents i les assegurances d’impagament del deute.

A Europa ja veiem les conseqüències d’una normativa inadequada i dels errors de disseny de la mateixa eurozona. Sabem que l’estructura de l’eurozona fomenta la divergència, no la convergència: el capital i les persones amb talent abandonen les economies afectades per la crisi, per la qual cosa aquests països cada vegada tenen més problemes per pagar els deutes. Com que els mercats han vist que hi ha una espiral sense sortida encastada en la mateixa estructura de l’euro, les conseqüències de la següent crisi seran molt greus. I una altra crisi és inevitable: forma part de la naturalesa mateixa del capitalisme.

L’enganyifa del president del BCE, Mario Draghi, quan va declarar el 2012 que les autoritats monetàries farien “el que calgués” per preservar l’euro, ha funcionat fins ara. Però com que actualment se sap que l’euro no implica un compromís vinculant per als seus membres, la pròxima vegada l’enganyifa tindrà moltes menys probabilitats de funcionar. Si els rendiments dels bons es posessin pels núvols, cap argument tranquil·litzador del BCE ni dels dirigents europeus seria capaç de fer-los baixar d’aquestes cotes estratosfèriques, perquè el món ara sap que no faran “el que calgui”. Com ha posat de manifest l’exemple de Grècia, només faran el que els exigeixi una política electoral miop.

Em temo que la pitjor conseqüència de tot plegat és el debilitament de la solidaritat europea. L’euro l’havia de reforçar, però l’efecte ha sigut tot el contrari.

Ni a Europa ni al món els interessa que a la perifèria del Vell Continent hi hagi un país aïllat dels seus veïns, sobretot ara que la inestabilitat geopolítica ha esdevingut ja tan evident. Al Pròxim Orient hi regna el caos, Occident intenta frenar una Rússia agressiva, i la Xina -que ja és la principal font d’estalvi del món, el país que ocupa el primer lloc en el comerç mundial i en conjunt l’economia més gran (des del punt de vista de la paritat de poder adquisitiu)- situa Occident davant de noves realitats econòmiques i estratègiques. No és un bon moment per a la desunió europea.

Els líders europeus es consideraven a ells mateixos uns visionaris quan van crear l’euro. Es pensaven que la seva mirada anava més enllà de les exigències a curt termini que normalment preocupen els líders polítics.

Per desgràcia, la seva manera d’entendre l’economia no va estar a l’altura de la seva ambició, i la política del moment no va permetre la creació d’un marc institucional gràcies al qual potser l’euro hauria funcionat com s’havia previst. Tot i que teòricament la moneda única havia de comportar una prosperitat sense precedents, durant el període anterior a la crisi costa detectar-ne algun efecte positiu en el conjunt de l’eurozona. I des que va esclatar la crisi els efectes adversos han sigut enormes.

El futur d’Europa i de l’euro depèn ara de si els dirigents polítics de l’eurozona són capaços de combinar un mínim de coneixements econòmics amb visió de futur i interès per la solidaritat europea. Probablement durant les pròximes setmanes començarem a trobar la resposta a aquesta pregunta existencial.

Copyright Project Syndicate

stats