Publicitat
Publicitat

Els nous malestars de la globalització

Fa quinze anys vaig escriure un llibre, Globalization and its discontents (El malestar de la globalització), en què explicava que l’oposició a les reformes globalitzadores creixia als països en vies de desenvolupament. Era com un misteri: als ciutadans d’aquests països els havien dit que la globalització promouria el benestar generalitzat. Per què, doncs, hi havia tanta gent en contra?

Ara, als països avançats, milions de persones s’han afegit als crítics de la globalització dels mercats emergents i els països en desenvolupament. Les enquestes d’opinió demostren que per a un gran percentatge de nord-americans el comerç és una de les principals fonts de malestar. A Europa hi trobem punts de vista semblants.

Per què rep tant de menyspreu una cosa que, segons els nostres dirigents polítics -i molts economistes-, ens havia de millorar la vida?

Una de les respostes que de tant en tant sentim de boca dels economistes neoliberals que defensaven aquestes polítiques és que la nostra vida ha millorat. El que passa és que la gent no se n’adona. El seu malestar és cosa de psiquiatres, no d’economistes.

Però les dades sobre l’evolució dels ingressos fan pensar que els economistes neoliberals són els que potser haurien d’anar al psiquiatre. Als països avançats hi ha grans franges de població que s’ho estan passant malament: als Estats Units el 90% de la població veu els seus ingressos estancats des de fa un terç de segle. De fet, la renda mitjana dels treballadors a temps complet és més baixa en termes reals (després de l’ajust per inflació) que la de fa 42 anys. I entre les rendes més baixes els salaris reals són comparables als de fa 60 anys.

Els efectes de les turbulències i perjudicis econòmics que molts nord-americans estan patint es manifesten fins i tot en les estadístiques sanitàries. Els economistes Anne Case i Angus Deaton, guanyadors del premi Nobel d’aquest any, han demostrat, per exemple, que l’esperança de vida està baixant en àmplies franges de nord-americans de raça blanca.

Les coses estan una mica millor a Europa; però només una mica millor.

El nou llibre de Branko Milanovic, Global inequality: A new approach for the age of globalization, ens ajuda a entendre molt millor tot això quan analitza qui ha guanyat i qui ha perdut més nivell de renda durant dues dècades, des de l’any 1988 fins al 2008. Entre els que més hi han sortit guanyant hi ha l’1% més ric, els plutòcrates del món, però també hi ha la classe mitjana de les noves economies emergents. Entre els grans perdedors -els que hi han guanyat poc o no res- hi ha les classes baixes, mitjanes i treballadores dels països avançats. La globalització no és l’únic motiu d’aquesta situació, però sí que és un dels motius.

En el supòsit d’uns mercats perfectes (en el qual es basen la majoria de les anàlisis econòmiques neoliberals), el lliure comerç iguala els salaris dels treballadors no qualificats de tot el món. El comerç de productes substitueix la circulació de persones. La importació de mercaderies de la Xina -la producció de les quals requereix una gran quantitat de treballadors no qualificats- redueix la demanda de treballadors no qualificats a Europa i els EUA.

Aquesta tendència és tan forta que si no hi hagués despeses de transport i si els EUA i Europa no tinguessin altres avantatges competitius, com ara els derivats de la tecnologia, a la llarga seria com si els treballadors xinesos anessin emigrant als EUA i Europa fins a eliminar completament les diferències salarials.

El fracàs de la globalització a l’hora de complir les promeses dels polítics dels partits tradicionals ha minat, sens dubte, la confiança en la classe política. I el fet que els governs hagin ofert generosos rescats als bancs causants de la crisi financera del 2008, deixant abandonats els ciutadans perquè s’espavilessin pel seu compte, ha reforçat l’opinió que el fracàs de la globalització no ha sigut només una qüestió de càlculs econòmics erronis.

No cal dir que la globalització és només una part del que està passant; la innovació tecnològica n’és una altra. Però representava que tota aquesta obertura i aquests canvis ens farien a tots més rics i que els països avançats aplicarien mesures polítiques que garantirien una àmplia distribució dels beneficis.

Però ha passat tot el contrari: s’han impulsat polítiques que han reestructurat els mercats de tal manera que ha crescut la desigualtat i han baixat els resultats econòmics generals. De fet, el creixement es va desaccelerar quan es canviaven les regles del joc per afavorir els interessos dels bancs i les empreses -els rics i els poderosos- a costa de tots els altres. Els treballadors han perdut poder de negociació; als EUA, si més no, les lleis de la competència no s’han posat al dia, i les lleis existents no s’apliquen com cal. La financerització creix a bon ritme i els mecanismes de govern corporatiu s’han debilitat.

Com assenyalo en el meu llibre Rewriting the rules of the American economy, publicat fa poc, s’han de tornar a canviar les regles del joc amb l’objectiu de preveure mesures per controlar la globalització. Els dos nous grans acords impulsats pel president Barack Obama -l’Associació Transpacífica entre els EUA i 11 països de la costa del Pacífic, i l’Aliança Transatlàntica de Comerç i Inversió entre la UE i els EUA- són passos en la direcció equivocada.

El principal missatge del malestar de la globalització era que el problema no consistia en la globalització, sinó en la gestió d’aquest procés. Per desgràcia, la gestió no ha canviat. Quinze anys més tard, els nous malestars han posat de manifest aquest missatge en les economies avançades.

Copyright Project Syndicate

Riure, malgrat tot