19/03/2016

La nova bretxa generacional

4 min

En el comportament electoral de banda i banda de l’Atlàntic s’està produint un fenomen interessant: el vot dels joves és molt diferent del de les generacions anteriors. Sembla que s’ha obert una gran fractura, que es basa en la generació a què pertanyen els votants més que no pas en la seva situació econòmica, el nivell d’estudis o el sexe.

Aquesta fractura s’explica per molt bones raons. La vida dels joves i la de la generació anterior són, en aquests moments, molt diferents. El seu passat és diferent, i també les seves perspectives.

Per exemple, quan la Guerra Freda es va acabar, molts no havien nascut i d’altres encara eren petits. Paraules com socialisme ja no tenen el mateix significat que abans. Si socialisme vol dir crear una societat en què no es menystinguin els temes d’interès comú -una societat en què les persones es preocupin per les altres persones i per l’entorn on viuen-, doncs endavant. Sí, potser sí que fa 25 o 50 anys hi va haver experiments fracassats que portaven aquest nom, però els experiments d’avui no s’assemblen als del passat. Per tant, el fracàs dels experiments anteriors no té res a veure amb els nous.

Els nord-americans i europeus de classe mitjana alta de la generació anterior han tingut una bona vida. Quan van entrar al mercat laboral, els esperaven uns llocs de treball ben remunerats. La pregunta era què volien fer, no quant de temps haurien de viure amb els pares fins a aconseguir una feina que els permetés emancipar-se.

Aquesta generació confiava que podria tenir estabilitat laboral, que es casarien joves, que es comprarien una casa -i potser fins i tot una segona residència per a l’estiu- i es jubilarien al final en unes condicions raonablement segures. En general, confiaven que viurien millor que els seus pares.

Tot i que aquesta generació ha passat per alts i baixos al llarg del camí, la major part de les seves expectatives s’han complert. Potser han tret més beneficis de la seva casa que no del seu propi treball. Tot i que segurament ho trobaven estrany, van acceptar de bon grat els regals que els feien els nostres mercats especulatius, i sovint s’atribuïen el mèrit d’haver comprat en el lloc oportú i en el moment oportú.

Avui dia, les expectatives dels joves -sigui quin sigui el seu nivell de renda- són força diferents. Els espera tota una vida d’inestabilitat. Molts titulats universitaris trigaran, de mitjana, mesos a trobar un lloc de treball, i sovint després d’un o dos períodes de pràctiques no remunerades. I es consideren afortunats perquè saben que companys seus amb menys recursos econòmics, alguns dels quals treien més bones notes a l’escola, no es poden permetre el luxe de passar un any o dos sense ingressos i no disposen dels contactes necessaris per aconseguir unes primeres pràctiques.

Els joves titulats universitaris d’avui dia estan molt endeutats; com més pobres són, més diners deuen. Per tant, no es pregunten quina feina els agradaria trobar; simplement es pregunten quina feina els permetrà liquidar els préstecs que van demanar per pagar la carrera i que sovint arrossegaran durant 20 anys o més. Comprar-se una casa és igualment un somni inabastable.

Aquestes penalitats indiquen que els joves no pensen gaire en la jubilació. Si hi pensessin, s’espantarien davant de la quantitat de diners que haurien d’acumular per tenir una vida decent (més enllà de les estrictes prestacions de la seguretat social), donada la probable persistència d’uns tipus d’interès baixíssims.

En poques paraules, els joves d’avui veuen el món a través de l’òptica de l’equitat intergeneracional. És possible que al final els joves de la classe mitjana alta acabin en bona posició perquè heretaran la riquesa dels seus pares. Potser no els agrada aquesta mena de dependència, però encara els agrada menys l’alternativa: un nou començament en què ho tindrien tot en contra per aconseguir alguna cosa que s’assemblés al que en altres èpoques es considerava el senzill estil de vida propi de la classe mitjana.

Aquestes desigualtats no es poden minimitzar com aquell qui res. Aquests joves treballen molt: aquestes adversitats afecten gent que ha passat moltes hores estudiant, que han sobresortit a l’escola i que han fet tot el que calia. La sensació d’injustícia social -la percepció que en el món econòmic no es juga net- s’intensifica quan veuen que els banquers culpables de la crisi financera -causa de l’actual malestar de l’economia- se’n surten amb unes bonificacions exorbitants, sense que gairebé ningú hagi de respondre per les seves malifetes. S’ha comès un frau massiu però és com si, en realitat, ningú l’hagués perpetrat. Les elits polítiques van prometre unes reformes que promourien una prosperitat sense precedents. I sí que l’han promogut, però només per a l’1% de dalt de tot. Tots els altres, inclosos els joves, n’han tret una inseguretat sense precedents.

Aquestes tres realitats -una injustícia social mai vista, unes desigualtats enormes i la pèrdua de confiança en les elits- defineixen el nostre moment polític, i amb raó.

La resposta no és continuar igual. I per això a Europa estan perdent els partits de centredreta i centreesquerra. Els Estats Units estan en una situació rara: mentre que els candidats republicans a la presidència competeixen en demagògia, amb propostes desafortunades i imprudents que empitjorarien les coses, tots dos candidats demòcrates proposen unes mesures que -si aconseguissin l’aprovació del Congrés- representarien un autèntic canvi.

Si s’adoptessin les reformes presentades per Hillary Clinton o Bernie Sanders, limitaríem la capacitat del sistema financer d’aprofitar-se dels que ja viuen en la precarietat. I tots dos proposen profundes reformes que modificarien el finançament de l’educació superior als EUA.

Però hem de fer molt més per fer possible que es puguin comprar una casa els que no tenen uns pares capaços de donar-los diners per a la paga i senyal, i per fer segura la jubilació donats els vaivens del mercat de valors i aquest món en què ara vivim, amb uns tipus d’interès tocant a zero. I és importantíssim tenir en compte que el camí dels joves al mercat laboral no s’aplanarà fins que l’economia no funcioni molt millor. L’índex oficial de l’atur dels Estats Units, situat en el 4,9%, amaga una desocupació encoberta molt més elevada que, entre altres coses, està frenant els salaris.

Però no serem capaços de resoldre el problema si no el reconeixem. Els nostres joves se n’adonen. Veuen la injustícia intergeneracional, i tenen bons motius per estar indignats.

Copyright Project Syndicate

stats