La nova geoeconomia

El 2015 ha sigut memorable per a l’economia mundial. No tan sols s’han registrat uns resultats globalment decebedors, sinó que també s’han produït canvis profunds -per bé i per mal- en el sistema econòmic mundial.

L’acord pel clima de París és molt destacable. Per si sol dista molt de ser suficient per limitar l’augment de les temperatures a l’objectiu de 2 ºC per damunt dels nivells preindustrials, però ha servit per prevenir a tothom: el món avança, inexorablement, cap a una economia verda. Un dia no gaire llunyà els combustibles fòssils seran cosa del passat, de manera que qui inverteix en carbó avui dia ho fa pel seu compte i assumint el risc. Cal esperar que els que financen les inversions verdes facin de contrapès a la gran pressió del sector del carbó, disposat a posar el món en perill per promoure els seus interessos curts de mires.

L’abandonament d’una economia generadora de grans emissions de CO 2 només és un dels canvis profunds que hi haurà en l’ordre geoeconòmic mundial. Se’n produiran molts més, atès que la Xina concentra una part descomunal de la producció i una gran demanda mundial. Durant l’any s’ha anunciat la constitució del Nou Banc de Desenvolupament, fundat pels BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica), que s’ha convertit en la primera gran entitat financera internacional dirigida pels països emergents. A més, malgrat la resistència de Barack Obama, també s’ha constituït el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures, liderat per la Xina.

Els EUA han sabut actuar més sàviament en relació amb la moneda xinesa. No han posat traves a l’admissió del iuan a la cistella de monedes que conformen l’actiu de reserva del Fons Monetari Internacional, els drets especials de gir. Així mateix, un lustre després que el govern d’Obama donés llum verda a introduir canvis modestos en el dret de vot de la Xina i altres països emergents al si de l’FMI (una petita concessió a les noves realitats econòmiques), el Congrés nord-americà ha aprovat les reformes.

Les decisions geoeconòmiques més polèmiques de l’any han tingut a veure amb el comerç. S’ha donat sepultura a la Ronda de Doha de l’Organització Mundial del Comerç -que pretenia corregir els desequilibris d’acords comercials precedents que afavorien els països desenvolupats-, cosa que gairebé ha passat desapercebuda després d’anys de negociacions desmanegades. La hipocresia dels EUA, que propugnen el lliure comerç però s’oposaven a eliminar els subsidis al cotó i altres productes agrícoles, ha sigut un obstacle insuperable en les negociacions de Doha. En lloc de converses mundials sobre comerç, els EUA i Europa han ordit una estratègia de divisió i conquesta basada en blocs i acords comercials superposats. En conseqüència, el que havia de ser un règim mundial de lliure comerç ha deixat pas a un règim dirigit de comerç discordant. En gran part de les regions del Pacífic i l’Atlàntic el comerç estarà regit per acords de milers de pàgines farcits de normes d’origen -criteris per determinar el país d’origen d’un producte- complexes que entren en contradicció amb els principis més elementals d’eficiència i lliure circulació de mercaderies.

El 2015 els EUA han tancat les negociacions secretes sobre el que podria convertir-se en el pitjor acord comercial en decennis, l’Acord d’Associació Transpacífic (TPP, per les sigles en anglès), i ara afronten una batalla per ratificar-lo, ja que tots els candidats presidencials demòcrates amb possibilitats i molts dels republicans s’hi han mostrat contraris. El problema no són tant les disposicions de caràcter comercial del tractat com el capítol d’inversions, que limita la reglamentació en matèria mediambiental, sanitària i de seguretat i fins i tot en matèria de finances, amb repercussions macroeconòmiques considerables.

En particular, aquest capítol atorga als inversors estrangers el dret de demandar els governs davant de tribunals internacionals privats quan creguin que la normativa promulgada per un govern vulnera les disposicions del TPP (recollides en més de 6.000 pàgines). En el passat aquesta mena de tribunals han interpretat l’obligació de brindar als inversors “un tracte just i equitatiu” com un motiu per tombar noves normes promulgades per governs encara que no fossin discriminatòries i responguessin a la voluntat de protegir els ciutadans de danys importants acabats de descobrir.

Com que les disposicions estan formulades amb un llenguatge complicat -una invitació a interposar demandes milionàries que enfronten empreses poderoses i governs amb un finançament deficient-, fins i tot les normes que protegeixen el planeta de les emissions de gasos són vulnerables. L’única reglamentació que sembla fora de perill és la relativa al tabac, però encara hi ha molts interrogants sobre la possibilitat que s’interposin demandes en un reguitzell d’àmbits diferents.

A més, l’existència d’una clàusula de “nació més afavorida” assegura que les grans empreses puguin reclamar el tracte que els resulti més favorable entre els que ofereixi qualsevol dels tractats signats per un país. Això desencadena una competència a la baixa, una cursa descendent que és exactament el contrari del que va prometre Obama.

Fins i tot els arguments a favor de l’acord comercial que ha exposat Obama mostren fins a quin punt el seu govern no està en contacte amb l’economia mundial emergent. Obama ha afirmat repetidament que el TPP determinarà qui -la Xina o els EUA- escriurà les regles del comerç al segle XXI. El plantejament correcte és fixar aquestes regles de manera transparent, escoltant tots els parers. Obama ha mirat de perpetuar una manera de fer en què les normes que regeixen el comerç a nivell mundial les escriuen les grans empreses nord-americanes per a les grans empreses nord-americanes. Això hauria de ser inacceptable per a qualsevol que estigui compromès amb els principis democràtics.

Els que propugnen més integració econòmica tenen una responsabilitat especial a l’hora de defensar les reformes del sistema de govern mundial: si se cedeix a organismes supranacionals l’autoritat sobre les polítiques nacionals, cal que es faci gala d’una sensibilitat especial en el respecte de la democràcia en la redacció, l’aplicació i el compliment de les normes i la reglamentació. Malauradament, no sempre ha sigut així al llarg del 2015.

El 2016 hauríem de desitjar la derrota del TPP i l’inici d’una nova era d’acords comercials que no beneficiïn els poderosos en detriment dels febles. L’acord pel clima de París pot ser un precursor de l’esperit necessari per mantenir una cooperació mundial veritable.

Copyright Project Syndicate