Un pas endavant per al deute sobirà

Tot país avançat té una llei d’insolvència, però no hi ha un marc legal equivalent per als estats deutors. Aquest buit legal és important perquè, tal com veiem ara a Grècia i a Puerto Rico, pot comportar un enfonsament de les economies.

Al setembre les Nacions Unides van fer un gran pas per omplir el buit després d’aprovar un conjunt de principis per a la reestructuració del deute sobirà. Els nou preceptes poden ser la base d’una llei internacional efectiva i consisteixen concretament en el dret dels estats a iniciar una reestructuració del deute, la seva immunitat, el tractament equitatiu dels creditors, la reestructuració per majoria qualificada, la transparència, la imparcialitat, la sostenibilitat i la bona fe en les negociacions.

El suport aclaparador a aquests principis, amb 136 membres de les Nacions Unides que hi van votar a favor i només sis en contra (encapçalats pels Estats Units), demostra l’abast del consens global sobre la necessitat de resoldre adequadament les crisis relacionades amb el deute sobirà. Però el pas següent — un tractat internacional que estableixi un règim d’insolvència global, vinculant per a tots els països — podria ser més difícil.

Els últims esdeveniments posen en relleu els enormes riscos que implica la falta d’un marc legal per a la reestructuració del deute sobirà. La crisi del deute de Puerto Rico no es pot resoldre. Significativament, els tribunals dels Estats Units van invalidar la llei d’insolvència del país i van dictaminar que tenint en compte que l’illa és, de fet, una colònia dels EUA, el seu govern no tenia autoritat per promulgar la seva pròpia legislació.

En el cas de l’Argentina, un altre tribunal dels Estats Units va permetre que una petita minoria dels anomenats fons voltor posessin en perill un procés de reestructuració amb el qual havien estat d’acord un 92,4% dels creditors del país. D’una manera semblant, a Grècia l’absència d’un marc legal internacional va ser un motiu important perquè els seus creditors -la troica, formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional- poguessin imposar unes polítiques enormement perjudicials.

Però algunes entitats poderoses no estarien lluny d’establir un marc legal internacional. L’Associació Internacional de Mercats de Capitals (ICMA), amb el suport de l’FMI i del Tresor dels Estats Units, proposa canviar el llenguatge dels contractes del deute. La pedra angular d’aquestes propostes és la implementació d’una millora de les clàusules d’acció col·lectiva (CAC), cosa que faria que les propostes de reestructuració aprovades per una majoria qualificada de creditors fossin vinculants per a tots els altres.

Ara bé, tot i que una millora de les CAC sens dubte complicaria la vida als fons voltor, això no representaria una solució global. De fet, centrar-se a perfeccionar els contractes del deute deixa moltes qüestions crucials sense resoldre, i en certa manera perpetua les deficiències del sistema actual — o fins i tot empitjora les coses.

Els sis països que van votar contra la resolució de les Nacions Unides (els EUA, el Canadà, Alemanya, Israel, el Japó i el Regne Unit) tenen una legislació d’insolvència pròpia, perquè reconeixen que les CAC no són suficients. No obstant, tots es neguen a acceptar que la lògica d’una llei d’àmbit estatal — que inclou provisions per protegir els prestataris febles dels creditors poderosos i abusius — també és aplicable en l’àmbit internacional. Potser és perquè tots són països creditors importants i no volen veure limitat el seu poder.

El respecte pels nou principis aprovats per les Nacions Unides és precisament el que ha faltat en les últimes dècades. La reestructuració del deute grec de l’any 2012 no va restaurar la sostenibilitat, tal com la necessitat desesperada d’una nova reestructuració ha demostrat tres anys més tard. I la violació dels principis d’immunitat dels estats i el tractament equitatiu dels creditors s’ha convertit gairebé en norma, com es va evidenciar clarament en la decisió del tribunal de Nova York respecte al deute argentí. El mercat de permutes d’incompliment creditici ha portat a processos no transparents de reestructuració del deute que no creen incentius perquè les parts negociïn de bona fe.

La ironia és que països com els Estats Units s’oposen a un marc legal internacional perquè interfereix en la seva sobirania. Ara bé, el principi més important acordat per la comunitat internacional és el respecte a la immunitat dels estats: hi ha límits que els mercats — i els governs — no poden ultrapassar.

Un govern pot tenir la temptació de deixar de banda aquesta immunitat a canvi d’unes millors condicions de finançament a curt termini, al preu d’uns costos més grans que hauran de pagar els seus successors. Cap govern, però, hauria de tenir el dret a renunciar a la immunitat sobirana, de la mateixa manera que cap persona té dret a vendre’s com a esclava.

La reestructuració del deute no és un joc de suma zero. Els marcs legals que la regulen determinen no només com es divideix el pastís entre creditors formals i entre sol·licitants formals i informals, sinó també la mida del pastís. Els marcs legals d’insolvència nacional van evolucionar perquè castigar els deutors insolvents amb la presó era contraproduent: un presoner no pot tornar els seus deutes. De la mateixa manera, donar una puntada de peu als països enfonsats només agreuja els seus problemes: els països amb una economia en caiguda lliure tampoc poden tornar els seus deutes.

Un sistema que resolgui realment les crisis del deute sobirà s’ha de basar en principis que facin que la mida del pastís sigui com més gran millor i que garanteixin que es distribueix equitativament. Ara ja tenim el compromís de la comunitat internacional amb els principis: només hem de construir el sistema.

Martin Guzman, investigador de la Universitat de Colúmbia, és coautor d’aquest article.

Copyright Project Syndicate