10.000 Ailans

Ara fa cinc mesos, la mort d’un nen kurd a la costa turca removia la consciència dels europeus davant el drama dels refugiats. La fotografia de l’Ailan va fer la volta al món i va posar en evidència les contradiccions pròpies de la representació dels conflictes. La imatge d’un menor mort a la platja fugint de la guerra a Síria posava Europa davant del mirall. Com era previsible, aquella reacció unànime de condemna no es va traduir en cap mobilització massiva de les poblacions europees ni en una resposta eficaç davant la crisi de refugiats més important des de la Segona Guerra Mundial. Encara avui, la majoria de governs europeus es mostren impotents per fer front a aquest repte, mentre creixen els partits i els governs populistes o explícitament xenòfobs, que s’erigeixen davant l’opinió pública com els únics que tenen una solució simplista però clara: aturar els fluxos, rebutjar els refugiats i tancar les fronteres.

Només cinc mesos després de la mort de l’Ailan, l’Europol alertava aquesta setmana de la desaparició de 10.000 nens refugiats en terra europea. Segons l’agència d’intel·ligència, molts d’aquests nens podrien haver caigut en mans de màfies criminals d’explotació sexual i esclavitud. La notícia, una mica imprecisa, no ha tingut seguiment i ha passat relativament desapercebuda, com si a Europa no li importés ensenyar-se al món com una terra de màfies, lluny d’aquella imatge de balneari que va cultivar com a continent envellit, segur i en pau, bressol dels valors de la Il·lustració. Que lluny queda l’hospitalitat de Kant, aquell “dret d’un estranger a no rebre un tracte hostil pel simple fet de ser arribat al territori d’un altre [...], el dret a presentar-se a una societat basant-se en la possessió comuna de la terra”. “Els homes -deia Kant al segle XVIII- no poden disseminar-se fins a l’infinit, perquè la superfície del globus és limitada i, per tant, han de tolerar mútuament la seva presència”.

Europa té ara l’oportunitat de repensar el sistema d’asil a escala global, flexibilitzant un sistema que ja no respon a la nova realitat i obrint corredors humanitaris que donin resposta a les situacions d’emergència. L’actual marc legal internacional de migracions s’ha fet obsolet perquè reposa en una distinció massa nítida entre refugiats i immigrants. Avui, els conflictes armats se solapen amb el sistema global de desigualtats, de manera que la frontera entre una categoria i l’altra s’ha fet borrosa. La paradoxa d’aquest marc legal és que nega la sortida legal dels països en conflicte però també castiga l’entrada dels irregulars als països de destí, obrint així una via per a la proliferació de falsificació de documents i de tràfic de persones. Així és com les màfies es converteixen en les grans beneficiàries d’aquesta crisi.

Europa, que ha de començar a assumir que l’arribada de refugiats no s’aturarà mentre estigui rodejada de territoris en conflicte, hauria de negar-se a convertir-se en terra d’esclaus i a acceptar que el mar sigui avui més segur que la terra ferma.