Un Ermitage a Barcelona?

“Una àgora al servei del barri”. Així es va presentar la setmana passada el futur museu Ermitage a Barcelona, un ambiciós equipament de 15.000 m ubicat al front marítim de la ciutat, en uns terrenys de l’Autoritat Portuària situats al costat de l’Hotel Vela. Tot i que el projecte s’enfronta encara amb dos obstacles importants -la falta de finançament i que l’Ajuntament de Barcelona requalifiqui els terrenys perquè se’n pugui fer un ús cultural- en la presentació pública es va donar per fet que se’n posaria la primera pedra a finals d’aquest any perquè pogués obrir les portes definitivament l’any 2019.

L’obertura d’un nou projecte cultural és sempre una bona notícia. Que el lideratge intel·lectual del museu estigui en mans de Jorge Wagensberg també té un valor indiscutible. Però el conjunt de la iniciativa genera dues preguntes de fons que caldria sotmetre a debat públic.

La primera és qui lidera els projectes estratègics del futur de la ciutat. Des dels inicis, s’ha insistit que es tracta d’un projecte 100% privat sobre el qual les administracions públiques, molt cauteloses, no semblen voler tenir res a dir. La implicació del sector privat en cultura és extremadament positiva i el paper exemplar de museus i fundacions privades anglosaxones n’és només una petita mostra. Però que la iniciativa sigui privada no hauria d’eximir el projecte d’una sèrie d’exigències públiques. Primer, perquè un equipament en un lloc tan estratègic com el front marítim té una importància fonamental per al conjunt de la ciutat. Segon, perquè un edifici en una trama urbana sempre té costos públics (enllumenat, seguretat, neteja). I, tercer, perquè els promotors del projecte reivindiquen la seva autonomia del sector públic però afirmen orgullosos que la seva principal raó de ser és la reputació internacional de Barcelona, que és una imatge intangible construïda al llarg de la història fruit de molts esforços col·lectius. Un projecte cultural forma part d’un imaginari compartit i, per tant, el seu èxit dependrà de la seva capacitat d’arrelar-se al seu context, que en aquest cas vol dir un barri, una ciutat i un ecosistema cultural prèviament existents.

En aquest sentit, sorprèn que l’aposta sigui la d’una franquícia. Els impulsors del projecte insisteixen a desmentir que es tracti d’una subseu del museu de Sant Petersburg, com les que s’havien implantat, amb més o menys èxit -dues d’elles es van haver de clausurar-, en altres ciutats del món. Però una franquícia, que en si no té res de dolent, es defineix pel fet de ser una còpia i per ser indiferent al territori on s’implanta. Aquest museu, que necessita la marca Ermitage per ser possible, s’inserirà en un centre urbà ja saturat de franquícies. La progressiva pèrdua de singularitat de la ciutat va en detriment del mateix turisme que diu que vol alimentar a curt termini. Quan tot sigui una franquícia, qui ens visitarà? Barcelona, també en cultura, ha de decidir si vol optar per ser còpia o model.