Europa +65

El Brexit és el resultat del vot dels vells. Aquesta és una de les lectures que està agafant més força després del referèndum britànic. En efecte, mentre que el 71% dels votants joves d’entre 18 i 24 anys van votar a favor de la permanència a la Unió Europea, el 64% dels majors de 65 anys ho van fer a favor de marxar. Els índexs de participació ajuden a entendre aquests resultats, perquè la gent gran va votar massivament (83%), mentre que només un terç dels joves van acudir a les urnes. I, malgrat això, un estudi posterior demostra que, encara que els joves haguessin votat massivament, s’hauria imposat l’opció d’abandonar la Unió Europea. Això es deu a l’envelliment de la població britànica, que, com arreu d’Europa, està començant a alterar el mapa polític i cultural del continent. La bretxa generacional demostrada pel Brexit ha disparat les alarmes sobre la necessitat de repensar el sistema polític i econòmic d’una Europa on aviat el 30% de la població tindrà més de 65 anys.

L’envelliment és sinònim de qualitat de vida. A diferència d’altres continents, l’esperança de vida ha augmentat a Europa gràcies al progrés científic i a l’estat del benestar. Aquest procés ha tingut lloc en dues grans etapes. Fins als anys 70, en paraules d’Anna Cabré, es va democratitzar la supervivència : la majoria de la població, tret que hi hagués un accident, accedia al dret a fer-se vell. A partir de llavors, bona part de la població va començar a arribar fins als 80 i 90 anys.

Però, malgrat aquests nivells més alts de benestar, la imatge pública de l’envelliment segueix sent negativa. Això es deu en part a la idea que la gent gran del continent és avui un sector privilegiat. Al referèndum britànic, se’ls ha acusat d’un vot poruc que privarà les noves generacions dels beneficis dels quals ells han pogut gaudir. Un article a Foreign Affairs defensa que, a Europa, les polítiques públiques estan orientades a protegir la gent gran, que hauria patit menys els efectes de la crisi i tindria, en general, una qualitat de vida millor. Això els faria més conservadors i els convertiria en una hipoteca per al futur de les noves generacions. Seria el poder del “vot gris”.

Però si fer-se gran té connotacions negatives és també per la decadència física i mental que va associada amb l’envelliment i la proximitat de la mort. La por a la pèrdua de consciència, la solitud o la falta de sentit de pertinença contrasten amb una cultura dominada per la tirania de la joventut. Avui, l’imperatiu és ser jove fins al final de la vida. La societat actual digereix malament la vulnerabilitat.

La majoria de les lectures apocalíptiques sobre l’envelliment obliden que aquest és un concepte relatiu, resultat de la proporció de gent gran però també d’uns índexs de natalitat molt baixos. Fer que la fertilitat sigui una decisió lliure i no imposada per condicionants econòmics i socials, i aconseguir la plena ocupació al mercat laboral són alguns elements tan o més determinants per al futur d’Europa que l’envelliment natural de la població.