El dret a tenir drets

Cal que el món es reguli per la idea de la humanitat compartida

Valeria Luiselli és una escriptora mexicana resident a Nova York. L’any 2014, mentre tramitava els papers per aconseguir la residència permanent als Estats Units, el nombre de menors detinguts a la frontera amb Mèxic creixia de manera exponencial. En poc més d’un any, van arribar més de 100.000 nens. Eren els anys d’Obama i va ser una de les pitjors crisis migratòries dels últims temps. La incertesa de la seva pròpia situació legal i el coneixement de la violència a Mèxic la van portar a oferir-se com a intèrpret voluntària per als joves indocumentats, que, si no aconseguien una bona defensa, corrien el risc de ser deportats. Les xifres migratòries solen explicar històries de terror. El 80% de les dones i nenes que travessen el territori mexicà per arribar als Estats Units són violades pel camí. En sis mesos, hi va haver més d'11.000 víctimes de segrestos i es calcula que des del 2006 han desaparegut més de 120.000 migrants en el seu trànsit per Mèxic. Per a Luiselli, l’única manera de fer front a aquesta crisi política i moral és explicar el màxim nombre d’històries individuals possibles. Escoltar-les i escriure-les perquè no siguin oblidades i així sigui més difícil normalitzar aquest horror.

Les històries que Luiselli narra a 'Los niños perdidos' tornen a estar d’actualitat després que el govern de Trump decidís aquesta primavera recuperar la política de tolerància zero i en dos mesos separés més de 2.300 nens dels seus pares, com a mecanisme de dissuasió dels fluxos migratoris. La periodista Masha Gessen no dubta a qualificar aquest mètode, el càstig als fills com a mecanisme de tortura als pares, com una forma de terror d’estat que troba antecedents en l’estalinisme i el nazisme i, més recentment, en la repressió a la Rússia de Putin.

Nens tancats en gàbies als Estats Units, vaixells plens d’immigrants a la deriva al Mediterrani, països europeus que penalitzen amb presó l’ajuda als refugiats o sol·licitants d’asil: trenta anys després de la caiguda del Mur de Berlín, avui el món és clarament un lloc més hostil. Els governs, impotents per la pèrdua de sobirania i la pressió dels problemes sobre els quals no tenen control, opten per incentivar la por i per limitar-se a dir als seus ciutadans a qui han de culpar dels seus problemes. S’institucionalitza la mentida, el desig d’apartheid i la frontera com a mecanisme de govern. “Si no tens fronteres, no tens país”, defensava recentment Donald Trump, en la seva obsessió de culpar mexicans i centreamericans dels mals del seu país.

Mentre el món multiplica les seves fronteres i espais d’excepció, hi ha més de 67 milions de persones desplaçades de manera involuntària, una xifra que no para de créixer. En aquest context, sembla necessari reivindicar Hannah Arendt i el seu 'dret a tenir drets': un món que es reguli per la idea de la humanitat compartida, en què els éssers humans siguin portadors de drets bàsics pel simple dret de ser humans, i no un món com l’actual, en què només tenen drets aquells que prèviament són ciutadans d’un territori.