L’Europa d’Ulrich Beck

La seva Europa es fonamentava en les diferents tradicions polítiques i culturals del continent

L’ATEMPTAT DE DIMECRES A PARÍS ÉS UN EXEMPLE DELS RISCOS globals de què alertava Ulrich Beck, desaparegut fa poc. Segons el sociòleg alemany, el terrorisme internacional és una prova més de la interdependència global i de les conseqüències negatives de la modernització. Les catàstrofes nuclears o el canvi climàtic serien altres efectes d’aquesta segona modernitat en què la incertesa domina la vida individual i col·lectiva i s’imposen els riscos creats pels humans mateixos.

El cosmopolitisme de Beck no era, per tant, un horitzó teòric i normatiu, sinó el resultat de la seva observació de la realitat. El món fa front a riscos globals que amenacen la nostra experiència individual i ens forcen a prendre consciència de la dependència dels uns amb els altres. Els vincles econòmics i tecnològics, les migracions, la mobilitat educativa i professional, el multilingüisme, els matrimonis mixtos i les xarxes transnacionals de tot tipus són altres exemples d’una societat que de facto ja és cosmopolita.

Europa era per a ell un experiment històric prometedor que havia de permetre reflectir i respondre a aquesta nova realitat. Beck estava obsessionat a superar l’estat nació com a categoria principal per entendre el món i veia en Europa l’única fórmula per defensar els interessos estatals davant dels riscos globals. La seva Europa cosmopolita era una realitat política única que havia aconseguit passar de la guerra civil al veïnatge. Basada en el reconeixement de l’altre, no era una Europa uniformitzadora, sinó que es fonamentava en les diferents tradicions polítiques i culturals del continent. A Beck li agradava dir que desitjava viure en una Europa on les persones tinguessin “arrels i ales”. Identitat i cosmopolitisme eren per a ell dues cares de la mateixa moneda.

Anys més tard, el realisme s’imposava. Havíem passat de l’Europa cosmopolita a l’Europa alemanya i Beck denunciava la hipocresia germànica que, encara avui, es presenta com la principal garant d’Europa quan en realitat defensa els seus interessos nacionals. Beck ataca el cor de la psicologia alemanya quan critica la cancellera Merkel per haver reconvertit el sentiment de culpa col·lectiva per l’Holocaust en un nou orgull nacional basat en una suposada “responsabilitat” exemplar sobre Europa. Aquí, alertava de la creixent divisió entre països deutors i creditors, però encara confiava en una Europa més democràtica revitalitzada des de la societat civil. Hauria sigut interessant sentir-lo interpretar les pròximes eleccions a Grècia.