Lahore

Els parcs infantils són llocs potencialment perillosos. L’alçada dels tobogans o la velocitat dels gronxadors són elements de risc que fan que els pares no abaixin la guàrdia i els nens es diverteixin afrontant i superant aquesta por. El que era difícil d’imaginar, fins i tot al Pakistan, és que en un parc infantil hi hauria una massacre amb 72 morts i 370 ferits. Ara la por al parc ha agafat tota una altra dimensió.

L’atemptat de Lahore de diumenge passat recorda que el terrorisme islamista no és un problema només europeu i que la violència jihadista, brutal i indiscriminada, troba la seva força atacant espais de llibertat, ja siguin places públiques, escoles, estacions de metro o aeroports.

Les morts properes o en llocs coneguts sempre tenen un impacte emocional més gran. Però el poc ressò de l’atac de Lahore als mitjans europeus confirma que hi ha vides amb més valor que d’altres. Pocs dies després dels atemptats de Brussel·les, les morts de víctimes igualment innocents no han estat plorades amb la mateixa intensitat.

És un doble càstig per a la població pakistanesa, que des de fa uns anys està immersa en una escalada de violència terrorista que el 2009 va tenir el trist rècord de 3.816 atemptats amb 12.632 morts, l’equivalent a 34 pèrdues diàries. Ara, i més després de diumenge, sembla que no hi ha lloc segur al Pakistan. És un país on el pes dels militars segueix posant en risc la democràcia, on el terrorisme beu de la llavor plantada pels talibans afganesos que fugien de la invasió nord-americana i l’exèrcit va estar anys entrenant extremistes que ara se li giren en contra. El Pakistan té una llei contra la blasfèmia que recorda temps medievals, un dels pitjors registres de violència de gènere del món i un analfabetisme del 50% de la població que només afavoreix la radicalització a les madrasses i el mal govern i la corrupció. Tot això són veritats incontestables del Pakistan, però també les úniques certeses que ens arriben d’un país enorme i complex, amb una creixent classe mitjana, uns mitjans de comunicació cada vegada més influents i una vida cultural que té en el Festival de Literatura de Lahore i el patrimoni arquitectònic de la ciutat uns dels seus millors exponents.

El silenci sobre els atemptats de Lahore no ajuda a comprendre el Pakistan, en un moment en què les migracions transnacionals són a l’ordre del dia i tots els països europeus tenen comunitats pakistaneses al seu interior. Per això és més important que mai bastir ponts que ajudin a entendre el context polític i cultural dels llocs d’origen dels nous ciutadans europeus. Com en la majoria de moviments migratoris, és la segona generació la que es pregunta pels seus orígens, amb més risc per a la radicalització si la reflexió queda reclosa als espais privats. Cal obrir el debat, fer-lo transparent i promoure l’intercanvi, no per fer guetos multiculturals, sinó per entendre millor un món en què l’altre és en nosaltres i en què el coneixement mutu és l’únic antídot que tenim a l’abast contra la por.