Mort per aspiració és l'expressió tècnica de les organitzacions no governamentals per referir-se als immigrants que moren ofegats dins el túnel de l'Eurostar que uneix París i Londres. Aconseguir asil polític al Regne Unit és l'objectiu de molts dels refugiats que deambulen per les ciutats franceses de Calais o Dunkerque, després d'incerts recorreguts des dels seus països d'origen que els fan ser víctimes de les principals contradiccions, covardies i espais d'excepció d'Europa. Però morir per aspiració és molt més que una expressió literal dels que intenten creuar il·legalment el canal de la Mànega. És també el reflex del drama dels naufragis de Lampedusa, les morts per insolació i set al desert nigerià o els fallits intents de creuar les tanques cada dia més sofisticades de Ceuta i Melilla. Lluny de ser puntuals, aquests fets s'inscriuen en una tendència de fons que fa que, en els darrers vint anys, només al Mediterrani hi hagin mort 20.000 persones que aspiraven a un futur més prometedor o simplement a sobreviure.
La capacitat d'aspirar és un concepte que alguns antropòlegs situen al cor del debat polític contemporani en la mesura que és font de reconeixement i pressuposa el dret a una vida millor. Però la capacitat d'aspirar, com tants altres recursos materials i immaterials, està molt desigualment distribuïda i és el reflex d'un món cada vegada més econòmicament polaritzat. La immigració i els refugiats polítics són només el símptoma d'unes diferències socials estructurals, dins i fora les nostres fronteres.
Associada a la idea de progrés i a la terra d'oportunitats, la capacitat d'aspiració té per tant una clara dimensió econòmica, perquè parteix de la satisfacció de les necessitats més bàsiques i es projecta en unes expectatives de futur que s'emmarquen en un determinat entorn econòmic. El problema és que el capitalisme actual ha informalitzat el mercat laboral fins a tal punt que, en molts llocs del món, el treball formal i assalariat ha deixat de ser la principal font de subsistència. Si en el naixement del capitalisme es destinaven molts esforços a evitar l'explotació en el món laboral, el drama d'avui és que gran part de la població, encara que ho vulgui, ni tan sols pot aspirar a ser explotada. El resultat és la producció de poblacions supèrflues que, expulsades del sistema, es mouen per sobreviure en les situacions més extremes.
Però la capacitat d'aspirar té també un component cultural perquè, en la mesura que s'orienta cap al futur, pressuposa una certa idea del que hauria de ser la bona vida i el sentit de l'existència humana. Aquest horitzó es deriva de manera diferent a totes les societats, però a tot arreu implica un vincle amb una determinada idea de la vida i la mort, la pau i la guerra, el lleure i el treball, la salut i la malaltia, la propietat, la família o l'amistat. El problema és que només els més privilegiats poden explorar aquestes relacions de manera freqüent i realista, adaptant mitjans a objectius, expectatives a resultats. La capacitat d'aspirar reposa en la pràctica, exploració i refutació de camins de futur. En la pobresa, aquestes oportunitats de contemplar el futur són pràcticament inexistents. Per això és essencial que, a més d'invertir en desenvolupament, es destinin recursos a educació i cultura perquè els més desafavorits puguin prendre consciència d'un nou horitzó ètic i tinguin la capacitat interpretativa per parlar políticament i contribuir, així, a canviar la realitat de la qual són les principals víctimes.
Però universalitzar la capacitat d'aspirar suposa, sobretot, abordar la qüestió de les fronteres, que van al cor d'un dels dilemes constitutius de les democràcies liberals: la tensió entre uns drets humans universals i unes sobiranies encara molt territorialitzades. Avui la lliure circulació de persones xoca amb un control inhumà i ineficaç de les fronteres, convertides en el lloc per excel·lència de la contradicció entre les demandes de solidaritat universal i les pràctiques de pertinença a un territori. Ara, mentre circulen obertament capitals, mercaderies i tecnologies, es tanquen, persegueixen i maltracten les persones més vulnerables. Res aturarà els fluxos migratoris ni les nostres societats tornaran mai a ser homogènies. Ha arribat l'hora de prendre decisions valentes que deixin de fer el joc a l'extrema dreta i cultivin una cultura de la circulació en la qual les fronteres deixin de ser cementiris per convertir-se en espais de vida i d'intercanvi.
