Muntanyes de llum

La renúncia del nou govern municipal de Barcelona a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern ha ressuscitat el debat sobre el lideratge de Barcelona en la vertebració del territori. Que Catalunya és un país demogràficament desequilibrat i territorialment poc articulat és una evidència. La metròpoli barcelonina aglutina el 75% de la població catalana, mentre que els Pirineus, malgrat ocupar el 30% del conjunt del territori, només contenen el 3% de tota la població. Aquesta tendència s’inscriu en una llarga tradició d’urbanització que comença amb la Revolució Industrial i s’accentua amb el procés de globalització, que tendeix a concentrar poblacions i activitats econòmiques al voltant de les grans ciutats. Seria per tant relativament lògic resignar-se a tenir un territori cada vegada més desequilibrat, on de manera natural i espontània les principals energies tendeixen a concentrar-se a la capital, mentre la resta del país s’escampa desordenadament pel territori i els extrems es despoblen de manera inexorable.

Els Jocs Olímpics d’Hivern eren una iniciativa que pretenia revertir aquesta tendència. La candidatura era un projecte sòlid que vetllava per augmentar l’articulació entre Barcelona i el Pirineu, aprofitava el llegat dels Jocs de 1992 i perseguia millorar l’accessibilitat i la mobilitat de les zones de muntanya. Malauradament, es tornava a dependre d’un gran esdeveniment per fer un salt endavant en el desenvolupament del país, però el principal problema del projecte és que s’articulava al voltant d’un bé cada vegada més escàs: la neu.

Les glaceres del Pirineu retrocedeixen i les estacions d’esquí de la zona depenen cada vegada més de la neu artificial, que és molt insostenible per les grans dosis d’aigua i electricitat que necessita. Les estacions catalanes són deficitàries i la inversió pública que s’hi fa es justifica precisament perquè generen activitat econòmica en una zona amb dificultats. Però que aquesta inversió sigui ara necessària no vol dir que sigui un model de futur. En neu, els Pirineus mai seran competitius a Europa. Catalunya ha de començar a assumir que el canvi climàtic ha arribat per quedar-se i que ha d’ajustar el seu model econòmic a aquesta nova realitat.

Les nostres muntanyes no tenen neu, però en canvi són muntanyes generadores de llum. El desenvolupament industrial de Barcelona es va fer gràcies a l’energia de les centrals del Pirineu. Avui les hidroelèctriques del Pirineu i la Franja produeixen l’equivalent del 75% de l’electricitat que es consumeix a Barcelona. És només un exemple de com la capital també depèn de la muntanya. Però en èpoques de crisi, el Pirineu no és només una font d’energia, sinó que té el gran valor de mostrar altres maneres de viure i de desenvolupar-se. Barcelona i la resta del país són una unitat orgànica plena de dependències mútues. La capital pot exercir el seu lideratge i l’ha d’exercir, però ho ha de fer amb projectes que es projectin al futur des del coneixement real dels recursos de la resta del país.