Nous mapes educatius i culturals

El món cultural està dominat aquests dies pel debat sobre els efectes de la crisi política. Tot i que la cultura està feta per donar resposta a moments d’incertesa com l’actual, en les últimes setmanes ha caigut el consum cultural: llibreries, teatres i cinemes estan patint una disminució important d’usuaris. Al mateix temps, torna a aparèixer la discussió sobre la vitalitat cultural de Barcelona. Es tracta d’un debat recurrent en què es qüestiona la projecció i la fortalesa del teixit cultural de la ciutat, que, segons aquesta hipòtesi, estaria mancat d’ambició i seria massa vulnerable als vaivens polítics. Les dues qüestions preocupen el sector i generen polèmica als diaris, però amaguen un moviment de fons que, discretament, està transformant de manera més radical el món de la cultura.

Des de fa uns anys es multipliquen les iniciatives que basteixen ponts entre els agents de la cultura i el món de l’educació. De sempre, els llocs de la cultura han estat espais essencialment educatius. Museus, cinemes, auditoris i teatres són esferes d’aprenentatge i de formació ètica i estètica. Però, tradicionalment, l’educació s’ocupava del pas de la infància a l’edat adulta i la cultura agafava el relleu a partir d’aquell moment. Tot i compartir la funció de formar ciutadans crítics i autònoms, escoles i centres culturals treballaven d’esquena i en esferes relativament diferenciades. Aquesta divisió tan artificial s’ha desdibuixat en els últims temps.

En aquest canvi hi ha tingut un rol determinant la revolució tecnològica. Les noves eines comunicatives han transformat l’accés al saber, han trencat jerarquies i han pres a les escoles el monopoli de l’educació. El món exigeix habilitats noves i la capacitat d’adaptació constant a entorns canviants. L’allargament de l’esperança de vida més enllà del món laboral augmenta el temps disponible per a la formació. L’educació ja no se circumscriu, doncs, a un període concret, sinó que és un procés que té lloc al llarg de tota la vida, com ja vaticinava l’informe Delors de la Unesco ara fa més de vint anys.

Aquesta transformació també ha afectat el món de la cultura, que ha de repensar els seus horitzons més enllà dels límits físics i s’ha d’adaptar a un nou públic, més exigent, que busca una vivència que vagi més enllà de la simple transmissió de coneixement. Si volen deixar de programar per a una minoria, els museus han de fidelitzar nous públics i aprendre a treballar en xarxa per estar, paradoxalment, més arrelats. Cultura i educació formen part del mateix ecosistema i es necessiten mútuament si volen contribuir a una societat civil més forta i cohesionada.

De manera espontània, en els últims anys han proliferat les propostes que porten la cultura a les escoles i les activitats que vinculen nens i adolescents amb museus, teatres i centres culturals. Són experiències pilot, petites, fetes des d’una gran complicitat entre agents educatius i culturals, i que són símptoma d’una vitalitat enorme que està posant les bases d’una autèntica revolució.

Etiquetes