Tornar a estimar la Rambla

Els atemptats de Barcelona van provocar una reacció unànime de defensa del valor simbòlic de la Rambla. Immediatament després de la barbàrie, es va imposar la mirada nostàlgica cap a aquest centre geogràfic i emocional de la ciutat. Tot i no ser l’objectiu inicial dels terroristes, com en altres indrets europeus es tractava de l’atac a un emblema. De sobte, algú aparentment desconegut s’apropiava de la nostra història, de les nostres ferides i protestes i de les nostres festes i celebracions. Ens robaven l’accés al mar, les primeres nits, les flors, el teatre, l’anonimat i la descoberta de l’Altre.

Avui, però, ningú pot negar la desafecció generalitzada cap a la Rambla. Què hem perdut pel camí? ¿Té el mateix valor per a la generació nascuda després dels Jocs Olímpics, ara fa vint-i-cinc anys? ¿Serà possible tornar a estimar-la?

La Rambla segueix portant al mar, però al seu quilòmetre llarg hi queden poc més de 600 veïns i hi passen cada any més de 15 milions de persones. Segons un estudi dels Amics de la Rambla, turistes i residents hi fan un total de 75 milions de recorreguts a l’any. Aquesta és la tensió de fons de la Rambla. Es parla de pèrdua d’identitat, però en realitat la Rambla era estimada quan no tenia cap identitat precisa, sinó que era una suma d’històries, sovint ambivalents, que sense ser de ningú ens pertanyien a tots. La barreja d’usos i la promiscuïtat de poblacions creaven un equilibri precari que generava urbanitat. Avui, aquest equilibri s’ha trencat a favor del monocultiu del turisme. La Rambla és precursora i símptoma del malestar de Barcelona.

Arran dels atemptats, el corresponsal del Washington Post va dir que Barcelona era sobretot un estat mental, una manera de viure. Totes les ciutats són una forma física i un imaginari, la suma d’una trama urbana i el que hi hem viscut i projectat. És cert que Barcelona, amb la seva eterna vocació de capital, té una forta consciència cívica. Però Barcelona és també una ciutat de trama medieval que des de Cerdà s’ha obsedit a cultivar una forma i la barreja d’usos pròpia d’una ciutat d’escala humana. Barcelona pot ser una manera de viure, però necessita la política i l’urbanisme per crear una forma que generi ciutadania. Si no és que pensem que el destí dels centres històrics europeus, avui tan clònics, és inexorable i decidim abandonar-los. Quan a les ciutats es creen buits no acostuma a ser un bon presagi.

La Rambla, aquesta vella riera de nom àrab que significa sorral, ha estat sempre una frontera. Va ser la primera muralla medieval de Barcelona -la Porta Ferrissa era una de les seves entrades-. Als seus marges es va anar forjant de manera desordenada el Raval. Avui el connecta amb el Barri Gòtic i sosté així Ciutat Vella, alhora que articula el conjunt medieval amb la ciutat moderna. D’aquí la centralitat de la Rambla. Com tota frontera, pot unir o separar. I si la Rambla es converteix en un gueto infranquejable, el conjunt de la ciutat se’n ressentirà.