Tortosa i els llocs de memòria

La polèmica sobre el monument franquista a Tortosa torna a posar sobre la taula el debat sobre la representació de la memòria a les nostres ciutats. Lluny de ser una qüestió purament simbòlica, la manera com el passat és recordat i expressat als espais públics és central en tota democràcia.

L’historiador francès Pierre Nora va concloure que els llocs de memòria són aquells espais, materials o immaterials, que, per l’acció humana o el pas del temps, s’han convertit en un símbol de la memòria col·lectiva d’una determinada comunitat. Segons ell, la millor manera d’entendre la història no és fer-ho a través dels grans relats sobre la memòria o la nació, sinó per mitjà d’aquests elements simbòlics. Monuments, commemoracions, himnes, festes, museus i arxius són alguns exemples que encarnen aquesta memòria col·lectiva.

Es tracta d’un debat molt propi d’Europa. Pel seu caràcter mil·lenari, les ciutats europees són el fruit de diferents capes històriques que conviuen simultàniament, a vegades en harmonia, sovint en conflicte. Les dues guerres mundials i altres conflictes han deixat ferides obertes en sòl europeu. La posterior reconstrucció física de les ciutats es va fer sobre el passat romà, medieval, renaixentista, barroc o neoclàssic segons els casos, seguint una lògica de renovació i transformació gradual i un cert respecte per la història del lloc. Aquesta negociació constant amb el passat hauria dotat les ciutats europees d’una certa prudència i humilitat que les diferenciaria per exemple de les del golf Pèrsic, on la llibertat absoluta per construir des de zero està portant als pitjors models d’urbanitat del món.

Ara bé, aquesta convivència constant entre passat, present i futur és una negociació permanent que no està exempta de conflictes. Berlín es qüestiona com ha de representar el passat prussià, la història comunista i el seu paper en l’Alemanya nazi en edificis, nomenclàtors i museus, mentre recús les cicatrius de la seva llarga divisió. Cracòvia es planteja quin grau de monumentalitat ha de donar al record dels jueus que van morir exterminats al veí camp d’Auschwitz. Nantes, un dels ports negrers més importants de la ruta dels esclaus a França, ha obert el debat sobre el seu fosc passat colonial a través d’un interessant memorial. Barcelona i altres ciutats catalanes com Tortosa no són alienes a aquest debat tan genuïnament europeu.

En tots els casos, la pregunta que sorgeix és la següent: ¿quina memòria preval?, ¿quina és la història que convé mantenir? A Tortosa, ¿el monument franquista podria servir com a recordatori d’una dictadura que convé no oblidar perquè no es repeteixi o, al contrari, representa un enaltiment del feixisme del tot incompatible amb la democràcia?

Els espais públics són llocs de memòries en conflicte i de negociació permanent de les diferències. Però, com a espais de reivindicació de drets i d’expressió del pluralisme, també contenen la llavor dels principis democràtics més bàsics. Per aquesta raó, l’única memòria que convé conservar és la que de manera inequívoca promou valors compatibles amb la democràcia.