Tots hauríem de ser feministes

Els insults a les representants de la CUP que aquests dies s’han multiplicat a les xarxes socials m’han recordat la conferència que, sota el títol Per què tots hauríem de ser feministes?, va pronunciar fa uns anys l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. En la seva intervenció, ara editada en castellà, Adichie explicava com, mentre preparava un taller d’escriptura, es va sorprendre a ella mateixa més preocupada per com hauria d’anar vestida que pels materials de lectura que havia de fer servir. Per a ella, aquesta obsessió per l’aparença és només un exemple de com les dones hem estat educades per sobre de tot per agradar. I per agradar és necessària la mirada d’un altre. Aquesta dependència, aquesta inclinació a renunciar al que de veritat som i pensem per agradar i complaure, hauria contribuït a relegar les dones de l’esfera pública.

Els insults a les dones amb projecció pública no són un fenomen nou. A casa nostra, Pilar Rahola, Alícia Sánchez-Camacho o, més recentment, Ada Colau i Inés Arrimadas han estat víctimes de ridiculitzacions i desqualificacions masclistes, que no només provenen de les cavernes tuitaires sinó sovint també d’il·lustres creadors d’opinió del país. I tot i que és cert que els homes públics també són víctimes d’escarni, un estudi britànic demostra que, entre els destinataris d’insults a les xarxes, només hi ha un home per cada trenta dones.

Però ens equivocaríem si interpretéssim aquest fenomen exclusivament des de l’angle de la misogínia. Segons la catedràtica de Cambridge Mary Beard, la proliferació d’insults s’inscriu en la manera com s’ha construït el discurs públic i l’autoritat en la cultura occidental i en una llarga tradició que, des dels clàssics, s’ha caracteritzat per silenciar la veu pública de les dones. Evidentment, a l’època grega i romana, el silenci de les dones era el reflex de la seva falta de drets polítics, però ja des d’aleshores només es permetia que les dones parlessin públicament quan eren víctimes o quan s’expressaven per defensar els seus fills o marits o per representar els interessos d’altres dones. És a dir, quan parlaven de temes típicament femenins.

Molts d’aquests insults a les xarxes reflecteixen aquesta voluntat de silenciar dones que s’han permès el luxe d’entrar en terrenys tradicionalment masculins. Humiliar les dones per la seva aparença física, la manera com van vestides o la seva edat és voler negar-los la paraula. Renunciar a raonar amb elles i a discrepar-hi és pretendre que retornin a una esfera privada de la qual no haurien d’haver sortit mai. És voler mantenir les dones tancades al seu propi nínxol.

El feminisme segueix sent un tema incòmode, perquè s’han fet molts avenços i perquè, per a moltes dones, haver de seguir reivindicant la igualtat pendent és seguir recloses en una batalla que no és només nostra. Per això és tan important que, encara que ho facin només pensant en les seves filles, els homes ens ajudin a sortir del gueto i no tinguin por de declarar-se feministes.