9 anys sense Politkóvskaia

Aquesta setmana farà nou anys que van assassinar la periodista russa Anna Politkóvskaia. El Teatre Lliure la recorda amb una obra commovedora que fa reviure el dia a dia de la seva tasca a Txetxènia i alhora reivindica la vigència del seu missatge universal. Dona no reeducable és un text sobre la violència d’estat i els límits de la llibertat d’expressió.

L’actriu Míriam Iscla interpreta Anna Politkóvskaia fins a assemblar-s’hi en una obra que retrata la història recent de Rússia a través del conflicte de Txetxènia. El text descriu l’evolució progressiva del sentiment col·lectiu d’esperança obert per la perestr oika cap a la desesperació d’un país sense llei i dominat per les màfies que va trobar a Txetxènia el camp de batalla on recuperar l’orgull imperial ferit. Politkósvkaia és implacable en la denúncia de l’arbitrarietat del poder i la violència gratuïta de mercenaris i terroristes d’ambdós bàndols. Decapitacions, tortures, atemptats, violacions, desaparicions... i mort, arreu: la sang i la neu, la sang i la neu, la sang i la neu, repeteix Politkósvkaia.

A aquest retrat nihilista de violència i deshumanització s’hi afegeix la seva defensa a ultrança de la llibertat d’expressió. L’obra relata en primera persona la tasca, les pors i els dilemes de la periodista. Vida al terreny, entrevistes amb paramilitars, observació de la destrucció de Grozni i, sempre, la veritat. Un altre gran missatge universal de Politkósvkaia: l’essència del periodisme és explicar els fets. Rebutjar escriure opinions i fer judicis. Però això, diu, té un preu molt alt: ja no fas el teu ofici, fas la guerra. Amenaces, tortures, interrogatoris, enverinaments, presó. “A Rússia el 90% dels periodistes tenen un carnet polític. I quan tens un carnet no ets periodista. Ets un portaveu”. Politkósvkaia va pagar amb la vida la seva llibertat.

Enmig de tanta violència, tanta força i tanta por, l’obra revela també una mirada femenina a la guerra. La periodista russa va patir en primera persona vexacions i insults pel fet de ser dona. “Què hi fa aquí un periodista amb faldilles?” “¿El seu marit ja l’hi permet?” A la duresa de la seva tasca, Politkósvkaia hi ha d’afegir aquestes intimidacions de generals i el patiment per la por dels seus propis fills. La periodista també dóna visibilitat a les dones a través de les violacions massives tan freqüents en situació de conflicte, que acostumen a ser utilitzades com una arma de guerra més, però que moltes vegades, també, són un simple divertimento de joves i no tan joves militars. Finalment, les dones apareixen a l’obra com les mares de soldats russos que es rebel·len contra el seu allistament. Les mares de Moscou són, en realitat, les úniques dissidents del conflicte. Protesten i es manifesten a les places perquè no volen enviar els seus fills al front. La força de la seva maternitat aconsegueix que al final l’exèrcit només recluti soldats orfes.

De totes aquestes veritats parla Dona no reeducable, una monòleg potent en una escenografia sòbria que recorda que la paraula despullada segueix sent la millor arma per conèixer la veritat.