El bon periodisme

En un breu text de 1946, George Orwell defensa que el bon periodisme ha de perseguir sempre un objectiu polític. Amb això no vol dir que hagi de buscar el poder o defensar cap causa partidista, sinó que ha de pretendre moure el món cap a una certa direcció, dir a la gent el que no vol sentir, revelar mentides i dir sempre la veritat. A Per què escric, l’autor anglès afirma que en realitat ell té més motivacions a l’hora d’escriure: l’egoisme, perquè el que escriu busca deixar una empremta personal; l’impuls històric, perquè és un testimoni de la realitat que l’envolta, i l’experiència estètica lligada a l’amor per la bellesa de la paraula. El periodisme ha d’aspirar en definitiva a fer bona literatura. La Guerra Civil Espanyola va ser el detonant que va fer que, de tots aquests impulsos per escriure, Orwell s’inclinés de manera prioritària per la causa política. Però aquest propòsit polític anava acompanyat d’una exigència d’independència, equitat i honestedat. Per a Orwell, el bon periodisme s’allunya de la propaganda i exigeix una independència de criteri que només pot provenir de l’experiència personal. Ser independent no vol dir ser neutre, sinó prendre partit sent conscient dels propis biaixos i adquirint distància crítica amb un mateix i amb el propi entorn.

El text d’Orwell és pertinent en un context de grans moviments tectònics a la política catalana. El moviment per la independència o l’arribada dels moviments socials al poder amplien el límit del que políticament és imaginable. Però aquestes mateixes transformacions han intensificat els mecanismes de resistència. Què es pot dir i què és qüestionable? L’actual politització de la societat va acompanyada d’un intent de marcar i estrènyer els termes del debat públic. La necessària crítica política es converteix sovint en desqualificacions personals i en la recerca de pureses ideològiques inexistents a totes bandes. Assistim a un empobriment del valor de la paraula i a la proliferació d’un llenguatge ple de sobreentesos que restringeix la qualitat del debat democràtic. Corrupció o sistema són exemples de paraules que o ja no volen dir res o bé estan tan connotades que són la porta d’entrada a encasellaments ideològics diversos. El debat públic s’obre i es tanca simultàniament.

Aquesta paradoxa té en el món virtual un dels seus grans terrenys de joc. Les xarxes socials han contribuït a trencar hegemonies i a fragmentar l’esfera pública, que avui és molt més democràtica i plural, per a desconcert dels vells palaus, que han perdut el control sobre els mecanismes de formació de l’opinió pública. Però aquests nous espais també s’han convertit en l’espai per excel·lència de l’etiqueta fàcil i el rebuig del matís. Des de diferents posicions ideològiques, els vigilants oficials de l’opinió reprodueixen consignes, reclamen adhesions sense fissures i alcen la veu perquè és l’única manera que els queda de mantenir la seva petita i cada vegada menys influent quota de poder.