La ciutat ordinària

L’inici de la campanya per a les eleccions municipals ha coincidit amb la publicació d’una antologia de l’escriptor britànic Iain Sinclair que, tot i estar centrada en la ciutat de Londres, ressona amb algunes problemàtiques de fons que impregnen de fa temps el debat sobre el futur de Barcelona. Sota el títol La ciutat de les desaparicions (Alpha Decay), el llibre presenta alguns textos que tenen com a fil conductor la destrucció de la memòria local de barris de Londres com Hackney i la reivindicació del caminar com a forma de relacionar-se amb la ciutat.

Tot i tenir una trajectòria de més de quaranta anys, Iain Sinclair es va donar a conèixer l’any 2002 amb la publicació de London Orbital, un relat sobre la seva peregrinació a peu per la M25, l’autopista que envolta Londres, símbol per a ell dels grans projectes urbans iniciats per Margaret Thatcher. Amb aquest llibre, Sinclair reivindicava la memòria dels espais perduts, abandonats o amagats darrere del nou circuit urbà i denunciava la fissura irrecuperable entre la ciutat i el seu entorn natural més immediat.

Aquesta obra fa pensar en les reflexions de Perejaume en l’enyorat programa Amb filosofia, de Televisió de Catalunya. En una emissió sobre el paisatge, l’artista i poeta català recordava la seva sorpresa en adonar-se que és literalment impossible sortir a peu d’una ciutat com Madrid. Perejaume es preguntava com pot ser que quatre milions de persones visquin tancades en un lloc sense que cap d’elles conegui la manera de sortir-ne caminant.

Aquestes observacions de Perejaume i Ian Sinclair porten a reivindicar la ciutat d’escala humana, que no és més que aquella que es pot recórrer a peu. Les cròniques de Sinclair són sempre el resultat de llargs itineraris a peu, perquè caminar per la ciutat és una forma d’alliberament personal i sobretot una manera de prendre consciència política, la manera més harmònica de relacionar-nos amb el temps i amb l’espai. Això ens acosta als barris de la ciutat real i ens allunya de la ciutat virtual que ens allibera i empresona a parts iguals. És la defensa de la ciutat del vianant i de la suma de les històries individuals. Contra tota mena de grandiloqüències, la ciutat ordinària.

Iain Sinclair també és molt crític amb la destrucció de la memòria dels barris de Londres. Totes les ciutats són un palimpsest, la suma de diferents capes històriques, que se superposen entre si i a vegades conviuen fàcilment però sovint ho fan des del conflicte. Les ciutats europees reviuen la seva memòria als espais públics, construeixen i destrueixen símbols i barris, rememoren guerres, basteixen el relat basant-se en un o altre dels seus passats. Quina és la memòria que hem de preservar? Aquí, Sinclair torna a prioritzar la història ordinària de les ciutats, la de la vida quotidiana dels seus residents, la de la història amagada i desconeguda dels barris. La que, en definitiva, dóna singularitat a cada ciutat.