Un món més respirable

La infame sentència sobre la violació a Pamplona ha despertat la indignació de moltes dones

Judith Butler recordava fa pocs dies a Barcelona que la primera pregunta que tothom fa quan arriba al món una nova persona és si és un nen o una nena. Aquesta pregunta aparentment innocent va carregada d’expectatives i d’idees bastant precises sobre les maneres de vestir, els tipus de joc, els estudis, la professió o fins i tot el matrimoni que el món espera del nadó. Butler recorda sovint que hi ha un 10% dels nounats que no són classificables en aquestes dues categories i que, amb el temps, molts joves se senten incòmodes en el gènere que els ha estat assignat en el moment del naixement. Aquesta indefinició porta sovint a episodis de patiment, assetjament i molta por. Butler convida els adolescents a crear vincles per evitar el seu aïllament i a viure el gènere com un espai de llibertat. L’objectiu és ampliar els límits dels marcs culturals que estableixen el que és moralment acceptable i construir un món sense violència que sigui més respirable per a tothom.

Curiosament, aquesta difuminació de les categories binàries de gènere coincideix amb una eclosió del feminisme en què la denúncia de la violència contra les dones es fa més necessària que mai. La infame sentència sobre la violació a Pamplona ha despertat la indignació de moltes dones i les ha portat a denunciar públicament els abusos, els assetjaments i la violència que han patit en primera persona. La campanya #Cuéntalo ha creuat fronteres i ja són centenars de milers de dones de diferents països les que han explicat i segueixen explicant els seus casos particulars de violència. El resultat és una autèntica història de terror. Coneixíem les víctimes mortals de la violència de gènere; sabíem les estadístiques que diuen que una de cada tres dones ha patit assetjament al llarg de la seva vida. Però aquesta campanya en primera persona té la virtut de fer visible una violència encara més generalitzada que fins ara era amagada per vergonya, culpa i molta por. Les dones criden ara que estan cansades de tenir por.

Denunciar la violència contra les dones planta la llavor del que comença a tenir forma de revolució

L’antropòloga Rita Segato denuncia que aquesta violència forma part d’una cultura de la crueltat més àmplia que consisteix a destruir la compassió, l’empatia i els vincles que ens permeten viure socialment. Segato distingeix entre el violador familiar, que exerceix el poder dins l’espai domèstic perquè creu que aquell cos li pertany, i el violador de carrer, que el que busca és enviar un missatge als altres homes per demostrar del que és capaç. Tots dos són variants del mateix fenomen, que és l’abús de poder i la voluntat de silenciar les dones. Avui, molts joves s’inicien en el sexe a través de les xarxes, sense la mediació d’un cos, en un entrenament mancat de cura i empatia que més tard també facilitarà el menyspreu de la dona.

La violència deixa dones mortes o ferides de per vida. Teixir vincles i denunciar públicament aquesta violència pot ajudar a superar el trauma individual, permet prendre consciència col·lectiva de la magnitud del problema i planta la llavor del que afortunadament comença a tenir forma de revolució.