La màgia de l'ordre

L a màgia de l’ordre, de Marie Kondo, és un autèntic fenomen editorial. Amb milions d’exemplars venuts arreu del món, fa setmanes que lidera les vendes de llibres de no-ficció en català. A mig camí entre l’autoajuda i el manual d’organització de la llar, ¿què ens diu aquest interès sobtat per l’ordre de tants i tants lectors?

La primera interpretació, potser la més evident, és que el llibre pretén denunciar l’excés com a valor central de la societat actual. L’autora convida a posar ordre a casa amb l’objectiu de prendre consciència del volum d’objectes que posseïm perquè puguem desprendre’ns més fàcilment de tots els que ja no són estrictament necessaris. Per a Kondo, es tracta d’un camí eficaç per provocar canvis vitals profunds i assolir la felicitat. Malgrat aquesta causalitat enganyosa, la reivindicació d’un cert principi d’austeritat contrasta amb una economia de l’abundància que necessita de la producció, la circulació, el consum i l’acumulació d’objectes per funcionar i sobreviure. La denúncia d’aquest excés de productes com a motor de tot un engranatge econòmic mundial entroncaria bé amb els moviments slow i de reciclatge que propugnen una alternativa al model de vida imperant i augmentar la consciència de la nostra empremta al planeta.

Aquesta lectura positiva del fenomen Kondo té, però, l’altra cara de la moneda. Fer lloc a casa connectaria amb el recanvi permanent que aquest mateix sistema econòmic necessita per sobreviure. L’economia de consum depèn de la innovació constant i d’una oferta que creï i excedeixi la demanda. Els productes tecnològics en són un bon exemple. Des de la invenció de solucions tecnològiques a problemes prèviament inexistents fins a l’obsolescència programada, la tecnologia encarna com cap altre sector aquest moviment incessant de producció, substitució i reciclatge de productes com a motor econòmic. L’anunci de la presentació de l’iPhone 7 arriba només dos anys després de l’aparició de l’iPhone 6.

Hi hauria, però, una segona interpretació del fenomen Kondo més enllà de la denúncia d’aquesta economia basada en l’excés i la producció de residus. En aquest cas, l’aspiració a l’ordre tindria més aviat a veure amb el desig d’una certa desacceleració de les nostres vides. Hartmut Rosa, el filòsof de referència de l’acceleració social, afirma que, de mitjana, l’any 1900 una llar europea contenia 900 productes. Avui, aquesta mateixa llar inclouria 10.000 objectes. Aquest augment exponencial dels objectes que posseïm i la velocitat amb què els canviem i reciclem contribuirien segons Rosa a la sensació generalitzada d’acceleració. Aquesta acceleració no és nova sinó que es remunta als orígens de la modernitat, quan la velocitat i la innovació van quedar associades per sempre a la idea de progrés. Avui augmenten les opcions vitals, es multipliquen els objectes disponibles, creixen els estímuls externs, però el temps disponible és el mateix. La invitació a l’austeritat de Kondo podria connectar, doncs, amb una resistència a aquesta vida tan veloç i accelerada.