Els refugiats i la memòria d’Europa

Adan Kovacsics ha escrit un breu assaig sobre el Danubi que recorda els jueus assassinats i llançats al riu al seu pas per Budapest durant la Segona Guerra Mundial. Entre els anys 1944 i 1945, un comandament nazi els obligava a treure’s les sabates i els disparava un tret perquè caiguessin al riu i desapareguessin així per sempre més. Avui, un simple però emocionant memorial a la vora del Danubi recorda aquestes morts.

A Europa, els rius són espais carregats de memòria. Sovint articulen les ciutats o en són els límits geogràfics. I com a elements consubstancials a la seva identitat, són espais simbòlics i de creació d’imaginaris. Els rius són llocs de vida i, com a testimonis de la història, sovint ho són també de la mort. El mateix Danubi que va arrossegar aquells cossos al seu pas per Hongria creua una Viena que aquesta setmana ha acollit una reunió sobre la crisi de refugiats a Europa. La trobada se celebrava en el mateix moment en què la ministra d’Interior austríaca anunciava la intenció de construir un mur a la frontera amb Eslovènia.

Enmig de la crisi de refugiats, Viena ensenya amb orgull la seva llarga tradició hospitalària. Després de l’acollida dels hongaresos el 1956, els txecoslovacs el 1968, els polonesos als anys 80 i els ciutadans de l’antiga Iugoslàvia als 90, Viena va convertir-se fa uns mesos en la cara més amable d’Europa. La ciutat enviava al món les imatges d’una estació de tren desbordada de refugiats però també de solidaritat dels seus ciutadans.

Avui, tanmateix, l’imponent Danubi, tan carregat de mort, veu com els països que travessa s’afanyen a construir muralles per frenar l’arribada dels nous altres. Estem davant d’una nova crisi d’Europa en què uns governs impotents utilitzen les fronteres com a instrument psicològic per fer creure a les seves poblacions que estan fent alguna cosa. En realitat, només els més populistes tenen una resposta clara: tancar, tapiar, frenar.

El problema és que els fluxos de persones que volen entrar a Europa no s’aturaran. Avui hi ha 60 milions de refugiats i desplaçats arreu del món. Estem davant de la xifra més elevada des de la Segona Guerra Mundial i les perspectives no semblen prometedores. La regió que envolta Europa està sotmesa a la guerra i la violència de tot tipus. Ara és Síria, però aviat podria ser l’Afganistan, l’Iraq, Líbia o potser Egipte. I les crisis de refugiats esclaten fàcilment, però són difícils d’aturar. El dia que acabi la guerra de Síria, es necessitaran dècades per reconstruir el país. El retorn no serà ni fàcil ni immediat, i els refugiats esdevindran els nous immigrants.

Europa ha d’assumir aquesta nova realitat. Amb el seu substrat divers i cosmopolita i el seu passat ple de sang, Europa té més que mai la urgència de construir un nosaltres que no es limiti a defensar-se de la diferència. El projecte europeu va néixer de les cendres de la guerra. Dècades després, la pau ja no pot ser la seva única raó de ser. Europa té en la creixent circulació de persones la possibilitat de renovar el seu sentit i la seva credibilitat.