La sorpresa del feminisme

La meva àvia va néixer a Terrassa l’any 1920. Filla d’un agent ferroviari gallec, va entrar a l’adolescència en plena Guerra Civil en una ciutat profundament dividida entre franquistes i “rojos” que li va donar una escolarització curta, conservadora i catòlica. Es va casar amb un empresari tèxtil catalanista que s’havia escapat de la Lleva del Biberó i li va proporcionar una vida còmoda que va destinar a cuidar els seus cinc fills i quinze néts. Era una dona elegant, discreta i generosa que encara avui és enyorada per tots els cosins. Però ella va ser formada per servir el seu marit. Fins al dia abans de la sobtada mort de l’avi, li deixava les sabatilles a la porta de casa quan el sentia arribar i s’aixecava de taula per portar-li un cendrer quan intuïa que tenia ganes de fumar. Amb ell també va conèixer món, però el que a ella li agradava de debò era cuidar-lo. I per ella cuidar-lo volia dir fer-ho d’aquesta manera.

Les seves nétes vam néixer en democràcia i som totes llicenciades universitàries. Filles de dones treballadores, hem crescut donant la igualtat per descomptat. Hem votat en totes les eleccions des dels divuit anys i hem tingut les mateixes oportunitats que els nostres germans. Ens vam formar en escoles lliures liderades per professores cultes i independents. A les nostres colles, la intel·ligència, l’amistat i l’amor estaven repartits en un pla d’igualtat que els nois també donaven per descomptat. El món era gran i el futur era nostre. Ni tan sols necessitàvem plantejar-nos lluitar contra el model de la nostra àvia. Definitivament, el feminisme no era la nostra batalla.

La sorpresa ha sigut monumental quan, anys més tard, hem descobert que estàvem enganyades. Hem entès que la igualtat d’educació i d’oportunitats no condueix a un món més igualitari. Al contrari, la discriminació de gènere està a l’ordre del dia: bretxa salarial, invisibilitat a l’esfera pública, penalització de la maternitat, dificultats d’accés a càrrecs de responsabilitat, estereotips inconscients, bromes de mal gust i actituds displicents configuren un imaginari col·lectiu ple de petites i grans discriminacions. Les xifres, esgarrifoses, es confirmen any rere any.

No és cap casualitat que, per a les dones nascudes a mitjans dels anys setanta, aquesta revelació coincideixi amb l’edat de la maternitat. La conciliació és la gran bufetada a aquell món tan igualitari de la nostra adolescència i la demostració que, encara avui, les dones no ho podem tenir tot del tot. O mares, o professionals. El camí del mig no és impossible, però és tortuós. Amb tot, les dificultats de la conciliació no són l’única raó per abraçar el feminisme. També hi convida l’experiència professional perquè el món laboral és una gran escola per entendre com funcionen els mecanismes de poder. Acabar amb la discriminació de gènere comença amb l’educació i prenent consciència dels estereotips que arrosseguem des de fa anys, però si la desigualtat no es resol de veritat és perquè suposa una redistribució de poder i privilegis que genera resistències.