Els temps de la democràcia

La democràcia és un sistema polític articulat al voltant de la gestió del temps. Basada en cicles electorals, la política democràtica depèn d’una sèrie de procediments legals que, pensats per prevenir els abusos de poder, requereixen temps per tal d’oferir garanties als ciutadans. En una democràcia, aquests ciutadans poden incidir en l’orientació del futur del seu país, així com en l’avaluació crítica de la gestió del seu passat a través de la convocatòria d’eleccions periòdiques. Els governants que en surten escollits ocupen el poder només de manera temporal i depenen de l’opinió pública, que es configura a través de processos deliberatius, tendències culturals de llarg termini i reaccions més immediates. El temps, doncs, és central a la democràcia.

Darrerament, tots els partits polítics han instaurat una sèrie de pràctiques per millorar els seus sistemes de democràcia interna. Eleccions primàries i consultes comencen a ser a l’ordre del dia de partits tradicionalment jeràrquics. Per a les organitzacions polítiques més joves, l’assemblea és el principal instrument de debat i de govern intern. El tret comú a tots aquests mecanismes, pensats per aprofundir la democràcia, és que la manera de deliberar i prendre decisions s’ha fet més lenta i complexa. El mateix passa amb els canals de participació política per incidir en el dia a dia del govern.

La multiplicació d’aquests mecanismes de participació respon als límits del sistema representatiu. Òbviament, la implicació ciutadana en els afers públics és a l’origen de la mateixa democràcia. Però la corrupció i l’opacitat en la presa de decisions polítiques han posat en evidència algunes deficiències de la representació i han accentuat el desig de transparència i d’implicació en la gestió dels recursos públics més enllà del vot cada quatre anys. Tot plegat coincideix amb la crisi de les figures de mediació, en què representants polítics, mestres o metges, tot i mantenir la seva autoritat, han perdut quotes de poder en un món de relacions menys jeràrquiques. Tot aquest entorn ha estat incentivat per les noves tecnologies de la informació, que l’han fet més transparent, obert i horitzontal.

El problema és que tots aquests mecanismes de participació requereixen temps precisament en un moment caracteritzat per la velocitat i la falta de temps. La sensació d’acceleració és un dels trets més comuns de la cultura contemporània. És una cultura de la immediatesa, la gratificació instantània i la hiperactivitat, en què l’excés i la velocitat de la informació corren el risc de desinformar els ciutadans. És també una època en què la fragmentació ideològica exigeix més pactes, més temps, i en què la velocitat de l’economia financera, lluny de tot control democràtic, ha imposat el seu ritme a la política. La paradoxa és que la mateixa revolució tecnològica que ha afavorit la transparència i la participació ha provocat una acceleració que posa en risc els temps necessaris per a la democràcia.