CRÍTICATV

Els Jocs de la son

La matinada de dissabte es van inaugurar els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Televisió Espanyola va retransmetre la gala; un espectacle tècnicament perfecte i concebut al mil·límetre per fer-lo televisivament atractiu. Això sí, de gairebé quatre hores de durada. És a dir, un Padrino i mig.

Ja se sap que les gales són llargues. Però sembla que els organitzadors es neguin a buscar una fórmula per fer-les més breus. Al contrari. L’espectacle dels Jocs de Rio, que volia il·lustrar la història del Brasil, començava explicant l’origen de la vida a nivell cel·lular. Potser no caldria remuntar-nos tant en el temps i podríem ometre uns quants milions d’anys. Així arribaríem més ràpid als tres-cents ballarins i ballarines de samba.

Amb tanta estona per omplir, els comentaristes de la gala, en aquest cas Paloma del Río i Amat Carceller, se sentien obligats a aportar dades. I, esclar, si parles durant quatre hores acabes dient coses com: “Ara escoltarem l’himne nacional brasiler, un homenatge al Brasil”. Sí, bé... Sense ser una experta en la matèria, ja imaginava que alguns himnes nacionals ja ho busquen, això de ser un homenatge al seu país.

Però més enllà de la gala, ara comencen dues setmanes de Jocs Olímpics en les quals Televisió Espanyola podrà bombardejar-nos amb els valors que tant li agraden: la competició sana, l’esforç i l’esperit de superació. Lloarà aquests joves forts i saludables que es deixen la pell per portar medalles i glòria al seu país. Narratives pomposes per dotar l’esport de significat nacional. Joves sota banderes. Si a les caceres de pokémons els adolescents hi anessin amb una bandera espanyola, segur que TVE també les retransmetria.

Em sap greu que gran part del missatge patriòtic es perdi perquè són molts els espectadors que fem servir els Jocs per fer la migdiada. Resulta molt difícil aguantar desperta davant aquelles sèries de gent saltant, corrent, repetint una vegada i una altra una prova. Si mires esport molta estona l’acabes percebent com una coreografia hipnòtica i el cervell es relaxa. Tampoc hi ajuda la veu en off del comentarista, que parla en veu baixa per facilitar encara més el son. Sembla que no vulgui cridar per si l’esportista el sent i el desconcentra.

I això també val a les nits. Una matinada xafogosa estàs desvetllada, poses la tele i t’hi trobes esgrima. No en saps res, d’esgrima. Només que l’arma que utilitzen es diu floret perquè ho recordes d’una pregunta taronja del Trivial. Però et quedes. I t’interessa. I vols retenir cada dada que aporta el comentarista perquè en aquell moment l’esgrima et sembla l’esport més apassionant del món. I de la mateixa emoció, també t’adorms. Per tant, per acabar dormint, potser no cal tant esforç patriòtic per part de la cadena pública. Amb unes cançons de bressol de fons, ja ho tindríem.