CRÍTICA TV

Un rentat d’imatge

Un dels fets de les Olimpíades de Rio que va ocupar més hores als mitjans va ser l’escàndol dels nedadors de l’equip masculí dels EUA. Recordem que aquest grup d’esportistes van sortir de festa, van agafar una trompa descomunal i van causar destrosses en una benzinera. No obstant, quan van arribar a l’hotel, com uns adolescents que volen amagar la borratxera als pares perquè no els caigui la bronca, van explicar als organitzadors que havien sigut víctimes d’un atracament. Era un pla perfecte excepte per una cosa: que en aquell moment Rio de Janeiro, seu dels Jocs Olímpics, era la ciutat més vigilada del planeta. Càsum l’olla... Les càmeres de seguretat dels carrers, de l’hotel i de la benzinera van desmuntar la versió dels nedadors en menys temps del que ells triguen a creuar una piscina.

Després que la veritat sortís a la llum, l’estrella de l’equip, Ryan Lochte, es va disculpar. Malauradament amb això no n’hi va haver prou i els patrocinadors van trencar els contractes amb l’esportista, que a més està pendent d’una sanció disciplinària i d’una possible causa legal al Brasil per fals testimoni.

Però Lochte, que té dotze medalles olímpiques i està acostumat a lluitar fins al final, no vol donar la seva carrera per acabada i ha tornat a tenir, ara sí, una idea brillant: netejarà la seva imatge participant al programa de televisió de l’ABC Dancing with the stars. El programa, que va tenir una versió espanyola amb el nom de ¡Mira quién baila!, reuneix un grup de famosos i els ensenya a ballar. És així com Lochte vol recuperar la popularitat perduda: a cop de maluc. Creu que si la gent el veu ballar pensarà: “Bé, es va passar els valors olímpics pel peveter i ens va prendre a tots per idiotes... Però que bé que balla el foxtrot! Oblidem-ho tot”.

Estem davant d’una nova forma d’expiar els pecats: sortint en un programa de televisió i entretenint els espectadors. Res és més efectiu que aparèixer en un programa de màxima audiència. Poques coses van més directes al cor. La forma tradicional de penediment ha quedat obsoleta. Ja no cal reparar el mal ocasionat complint la condemna que ens pertoqui i, després, deixant que un bon comportament prolongat en el temps ens faci recuperar la credibilitat. Millor sortir a la tele amb un vestit brillant, llums per tot arreu i música alta, a veure si amb aquest combo epilèptic la gent oblida per què un bon dia es van emprenyar amb tu.

Jo importaria aquest mètode de perdó. Per exemple, que el Fèlix Millet es torni a guanyar els nostres cors apareixent amb la família dels súpers. Que faci de cangur del Biri Biri! Qui es podria resistir a aquest gest? O Bárcenas! ¿No seria bonic que ens tornés a enamorar darrere els fogons de La Riera? Hi ha molta gent pendent de perdó i de condemna. Compte que no hàgim trobat una fórmula per desencallar la justícia.