Desmuntant privilegis constitucionals

Limitar els aforaments és una reforma necessària però no suposa un canvi tan rellevant

Els quaranta anys de la Constitució vigent s’han celebrat en un clima en què diversos sectors, per motius també diferents, en qüestionen el contingut i en reclamen la modificació. Més enllà de crítiques que difícilment es materialitzaran en canvis reals, sí que estan en discussió algunes reformes puntuals que implicarien actualitzar la carta magna eliminant privilegis poc propis d’una democràcia avançada.

Començant per la modificació més probable, el consell de ministres va aprovar el 30 de novembre un avantprojecte de reforma constitucional, que ara ha de remetre’s a les Corts Generals, per limitar els aforaments de diputats, senadors i membres del govern només als actes realitzats en exercici del càrrec.

Aquesta reforma l’han impulsat diferents partits com un element de regeneració democràtica (des de Ciutadans) o perquè la ciutadania recuperi la confiança en la política (des del PSOE). Tot i així, cal matisar les conseqüències reals d’eliminar el privilegi dels aforaments, que implica que determinades persones, per raó del seu càrrec, no són jutjades per l’òrgan que correspondria segons la normativa general, sinó per un altre tribunal (en el cas que comentem, el Tribunal Suprem).

Sens dubte, la immensa quantitat de persones aforades que hi ha al nostre país és una anomalia legal que, a més, avui segurament ha perdut el sentit. Però també cal tenir en compte que, limitant-nos als aforaments que determina la Constitució, el fet de ser jutjat directament pel Tribunal Suprem implica perdre el dret a la revisió de la sentència. Per aquest motiu, no sembla tan clar que el tractament especial dels aforats representi un benefici. A més, totes les conductes corruptes seguirien estant aforades encara que s’aprovés la mesura que proposa el govern, ja que es tracta, en principi, d’actes realitzats en el desenvolupament del càrrec. Per tant, parlem d’una reforma necessària però que no suposa un canvi tan rellevant en matèria de transparència o de democràcia com els seus promotors afirmen.

En els últims dies s’ha comentat també una altra modificació de més profunditat consistent en la supressió de la inviolabilitat del rei, a la qual el president Pedro Sánchez assegura estar disposat, segurament amb l’objectiu de donar-li una imatge de modernitat i legitimar-lo a través de l’eliminació d’un privilegi inacceptable.

La inviolabilitat del rei suposa l’absència total de responsabilitat durant el temps en què exerceix el seu mandat, és a dir, que no pot ser jutjat per cap acte comès en aquest període ni tan sols després de deixar el càrrec. Aquest fet impedeix que s’investigui judicialment el rei emèrit per totes les sospites de corrupció que han recaigut sobre ell -entre d’altres, les possibles comissions de l’AVE a la Meca o la presumpta implicació en el cas Nóos, pel qual Iñaki Urdangarin està complint condemna-. Si ja és discutible que en una democràcia el cap d’estat sigui un càrrec hereditari, és injustificable que un estat de dret mantingui un privilegi com la inviolabilitat.

El president Sánchez considera que seria molt difícil aconseguir limitar aquesta protecció al monarca, perquè requereix el mecanisme complex de reforma constitucional que, entre altres coses, implica un referèndum obligatori. Efectivament, sembla improbable que s’aprovés. De tota manera, el grup d’Units Podem ja ha declarat que exigirà sotmetre a referèndum qualsevol reforma de la Constitució, inclosa la dels aforaments. El tipus de reforma proposada pel PSOE no ho exigeix, però ho poden demanar un 10% dels membres del Congrés o el Senat.

Tot i que el partit socialista no té cap interès en qüestionar l’existència de la monarquia, és possible que un referèndum d’aquest tipus acabi convertint-se en un plebiscit sobre la seva legitimitat. Amb tot, el resultat més probable si es fes aquesta lectura de la votació, observant el panorama ideològic que s’intueix pels resultats de les eleccions andaluses i les diferents enquestes, seria el reforçament de la figura del monarca durant anys.

En qualsevol cas, no podem entendre la Constitució com un text intocable, sinó que la ciutadania ha de poder qüestionar-la i adaptar-la als canvis en el context polític i social, que, sens dubte, han estat molts d’ençà que es va aprovar fa quatre dècades. Entre aquestes reformes, la dels aforaments és necessària, però sobretot és inacceptable la impotència del sistema de justícia democràtic, que, davant de greus sospites de corrupció que pesen sobre el rei emèrit, és incapaç de jutjar-lo com faria amb qualsevol altra persona, de manera que es vulnera, així, el principi d’igualtat davant la llei.