10/12/2018

Borrell: molt més que 9.000 euros

3 min

El 27 de novembre passat es va publicar que esdevenia ferma la decisió de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) de sancionar el ministre Borrell amb una multa de 30.000 euros per un incompliment de les obligacions de transparència en el mercat mentre era conseller d’Abengoa. Pel seu càrrec, Josep Borrell disposava d’informació privilegiada sobre l’empresa quan el 24 de novembre del 2015 va ordenar la venda per 9.030 euros de 10.000 accions de les quals era titular una persona del seu entorn proper. El dia següent l’empresa anunciava que presentaria al jutjat de manera imminent la comunicació prevista a la llei concursal per a les situacions properes a la insolvència. Dos dies més tard les accions havien perdut dos terços del valor.

El cas de Borrell planteja inicialment dues qüestions. En primer lloc, el PSOE està afrontant problemes constants amb els seus ministres per temes vinculats a la transparència –en aquest sentit, tinguem en compte que no cal que hi hagi una sentència penal perquè s'hagin d'exigir responsabilitats polítiques (això val tant per a l’arxivament de la causa pel màster de Montón com per a l’elusió fiscal no punible de Pedro Duque). El barem d’integritat que exigeixi la ciutadania als seus representants perfectament pot ser més estricte que el del Codi Penal, que es basa en el principi d’'ultima ratio', que limita la seva aplicació a les conductes socialment (no políticament) més greus.

En segon lloc, a ningú se li escapa que Borrell estava ja en el punt de mira de certs sectors per qüestions que no tenen res a veure amb la sanció de la CNMV. Per exemple, crida l’atenció l’espai mediàtic que s’ha dedicat al cas del ministre d’Exteriors i la contundència amb què alguns partits n'han exigit la dimissió, en comparació amb la reacció que van tenir aquests mateixos actors en el cas de la societat patrimonial de Pedro Duque. Des del punt de vista ètic, és discutible que sigui menys greu que una persona amb un patrimoni d’un milió i mig d’euros com el ministre de Ciència faci planificació fiscal per evitar el pagament dels impostos amb els quals se sufraguen les polítiques públiques per a la redistribució de la renda.

En qualsevol cas, aquests dos elements ni augmenten ni disminueixen la gravetat del comportament del ministre d’Exteriors i val la pena entrar a analitzar en concret un cas que obre la porta a una reflexió sobre el sentit general de les mesures de transparència.

Borrell ha al·legat que només van ser 9.000 euros o que no va vendre una cartera molt més gran d’accions que tenia a nom propi. Però no és una qüestió de quantitats, sinó del valor que donem a la integritat en els comportaments tant al sector públic com al privat.

En els últims anys s’ha desfermat una febre per l’aprovació de codis ètics tant a les entitats públiques com a les empreses privades que en molts casos han funcionat més com un instrument de propaganda que per millorar realment el funcionament de les organitzacions. Un bon exemple és el nou codi ètic del PP aprovat a l’octubre, en què el partit explicita que rebutja qualsevol forma de finançament il·legal, una afirmació que resultaria graciosa si no denotés una incomprensió tan greu del sentit de la transparència, que va molt més enllà del compliment de la legalitat, que és sempre una obligació de tota la ciutadania.

Els codis ètics han de servir per crear cultures organitzatives de transparència que entenguin aquesta dimensió no com el compliment concret de determinades normes o requisits, per exemple, en relació a les incompatibilitats o els conflictes d’interès, sinó com uns valors generals que han d’inspirar el desenvolupament de les responsabilitats públiques o privades. Naturalment aquestes funcions sempre han d’estar vinculades a un sistema normatiu estricte en termes de transparència i anticorrupció; però, a més a més, altres eines com els codis ètics han d’impulsar un comportament íntegre que interpreti les conductes sospitoses de poc transparents de manera rigorosa.

Josep Borrell és un ministre amb una formació i experiència incontestables, però la recent sanció per conductes contra la transparència en el mercat l’inhabilita per continuar en el càrrec. Si Pedro Sánchez vol demostrar que el seu executiu és més que un govern d’eslògans i representa un gir real en el contingut i en les formes, la dimissió del ministre és indispensable.

Júlia Miralles de Imperial és politòloga i advocada.

stats