Còmplices dels paradisos fiscals

La política de transparència fiscal i financera ha de deixar de limitar-se a llistats poc efectius

Aquesta setmana s'ha votat al Parlament Europeu un informe que acusa indirectament d’actuar com a paradisos fiscals set estats membres de la UE: Bèlgica, Xipre, Hongria, Irlanda, Luxemburg, Malta i els Països Baixos. Malgrat la gravetat d’aquesta afirmació, hem de tenir present que el document aprovat no té conseqüències concretes, ja que el seu valor és bàsicament declaratiu.     

Però l’informe també fa referència al llistat de països no cooperants en matèria fiscal del Consell de la Unió Europea, l’òrgan que agrupa els representants dels estats membres. Aquest document, que sí que té eficàcia en termes normatius i podria comportar efectes en termes de sancions, es va aprovar el desembre de 2017 en la seva primera versió, que ha de ser revisada com a mínim anualment. L’existència de la llista és, sens dubte, un fet positiu tenint en compte que des de la multilateralitat sempre es dilueixen més els interessos comercials nacionals, com demostra l’èxit dels convenis de l'OCDE per a l’intercanvi d’informació financera. No obstant, aquesta eina té diverses mancances que posen en qüestió la seva eficàcia real per lluitar contra els territoris 'offshore'.

Els paradisos fiscals o les jurisdiccions 'offshore' segueixen existint per les complicitats dels països més avançats que hi tenen interessos comercials i financers

D’entrada, després de revisar més de 90 jurisdiccions s'hi van incloure només disset països, que posteriorment es van anar reduint basant-se en els compromisos de millora que envien els estats. Finalment, des del novembre passat només s’hi mantenien Samoa, la Samoa Americana, Guam, Trinitat i Tobago i les illes Verges dels Estats Units.

Com sempre, s'assenyalen bàsicament les illes paradisíaques que viuen de l’opacitat, en lloc dels països amb més vincles financers internacionals i sistemes tributaris molt flexibles que pràcticament alliberen de qualsevol càrrega les rendes extraterritorials o 'offshore', és a dir, aquells guanys d'activitats desenvolupades en un altre país.

Tot i que aquest mes de març s’ha ampliat el llistat en deu jurisdiccions més, bàsicament segueixen compartint les característiques comentades i la seva rellevància molt relativa en l’economia internacional, amb l’excepció dels Emirats Àrabs Units i, en menys mesura, Oman.  

La quantitat i naturalesa dels territoris que inclou és un primer element que constata les debilitats de la llista. Es tracta d’una clara demostració que els paradisos fiscals o les jurisdiccions 'offshore' segueixen existint per les complicitats dels països més avançats que hi tenen interessos comercials i financers, encara que en el discurs els líders europeus, sobretot des de la crisi del 2008, es mostrin rigorosos i decidits a fer front al despropòsit que suposen per al sistema financer i tributari mundial.

A més, per confeccionar el llistat del Consell no s’analitzen països membres de la Unió, cosa que implica que estats amb certes pràctiques tributàries pròpies d’un paradís fiscal, com Luxemburg, els Països Baixos o Irlanda, mai hi quedarien inclosos, ni tan sols ara que el Parlament Europeu els ha marcat com a paradisos fiscals en l’informe que comentàvem.   

D’altra banda, la llista no incorpora sancions efectives per incentivar canvis en la regulació dels estats –cosa que hauria de ser l’objectiu fonamental-, sinó que es limita a mesures de poc impacte com l’exclusió dels projectes del Banc Europeu d’Inversions o l’augment de les auditories als fons provinents d’aquests territoris. En l’extrem contrari, els acords bilaterals d’informació financera dels Estats Units en el marc de la llei FATCA poden arribar a penar els estats no signataris amb un impost del 30% sobre certes transaccions.  

Hem de tenir present que la manera com els paradisos fiscals intenten atraure capitals i negocis es basa, per una banda, en règims impositius laxos, i, per l’altra, en l’opacitat i la manca de transparència, de tal manera que faciliten tant l’evasió o elusió tributàries com les operacions de blanqueig.

Així doncs, el control dels moviments financers internacionals implica no només la possibilitat d’aplicar amb efectivitat una fiscalitat justa per fer front a polítiques que garanteixin l’estat del benestar, sinó la prevenció del blanqueig de capitals vinculat al crim organitzat i del finançament del terrorisme, dues de les xacres més greus que patim avui en dia a escala global.     

Per tot això, cal que la política de transparència fiscal i financera aconsegueixi, des de marcs multilaterals, guanyar autonomia respecte als interessos comercials dels estats i, d’aquesta manera, deixi de limitar-se a declaracions altisonants i llistats poc efectius. Les punyents conclusions votades al Parlament Europeu sobre la fiscalitat d’alguns estats membres són un avenç en aquesta línia, però cal que es tradueixin també en noves normes que impliquin polítiques concretes i efectives en la lluita contra els paradisos fiscals.