El transatlanticisme, interromput

De totes les difamacions que ha pronunciat el president Donald Trump, les seves mentides sobre la Unió Europea potser són el més ofensiu. “Ningú ens tracta pitjor que la UE”, va dir Trump a l’octubre. “La UE es va formar per aprofitar-se de nosaltres en matèria comercial, i és el que ha fet”.

Òbviament, res més lluny de la veritat. No obstant això, quan plantejo els meus temors sobre comentaris com aquests a amics que treballen a l’administració Trump, sempre rebo la mateixa resposta: “Ignora la retòrica i els tuits, presta atenció a les polítiques”. Però ¿de debò els que ens preocupem per les antigues aliances dels Estats Units hem de quedar-nos tranquils amb aquest argument?

D’una banda, algunes de les polítiques de l’administració Trump -sobretot el significatiu increment en el finançament de la Iniciativa Europea de Dissuasió contra Rússia- en efecte reflecteixen un ferm compromís dels EUA amb els aliats europeus. Però, d’altra banda, aquestes polítiques no són suficients per contrarestar el dany durador que Trump està infligint a la relació transatlàntica amb la seva retòrica destructiva i el seu evident menyspreu per Europa.

Considerem la lletania del maltractament en què la Casa Blanca insisteix des de fa gairebé dos anys. Des que va assumir el càrrec, Trump ha acusat l’alcalde de Londres, Sadiq Khan, de “fer una molt mala feina en matèria de terrorisme”. Ha dit erròniament que a Alemanya la criminalitat va en augment i ha al·ludit a un atac terrorista a Suècia que mai va tenir lloc. Ha catalogat explícitament la UE d’“enemic”. I també ha acusat Federica Mogherini, alta representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, d’odiar els Estats Units.

En si mateixos, aquests comentaris (n’hi ha molts més) representen una diferència marcada pel que fa al llenguatge dels anteriors presidents nord-americans. Però les paraules de Trump són encara més pertorbadores quan se les compara amb el llenguatge falaguer que utilitza per descriure els adversaris dels Estats Units.

¿Importa que Trump elogiï el president rus, Vladímir Putin, i el dictador nord-coreà, Kim Jong-un, al mateix temps que critica la cancellera alemanya Angela Merkel? Enquestes recents suggereixen que sí. En els últims 18 anys, republicans i demòcrates veien Rússia amb la mateixa lent, ja fos de sospita, desdeny o esperança. Ara l’elogi inexplicable de Trump a Putin ha acabat amb aquest consens bipartidari i, segons una enquesta de Gallup de juliol del 2018, és gairebé dues vegades més probable que els republicans vegin Rússia favorablement que no pas que aquesta sigui l’opinió dels demòcrates.

De la mateixa manera, hi ha proves que els comentaris despectius de Trump sobre l’OTAN estan alterant el suport bipartidari de què l’aliança ha gaudit durant més de 70 anys. Entre el 2016 i el 2018, el percentatge de republicans que li van dir a YouGov que volien retirar-se de l’OTAN va saltar del 17% al 38%, mentre que un altre 38% va donar suport a continuar pertanyent a l’aliança.

A banda de polititzar qüestions que havien estat matèria de consens dins dels EUA, Trump també està minant activament el projecte europeu. Des de la creació de la UE, els presidents nord-americans de tots dos partits han assumit correctament que “una unió cada vegada més estreta” va en l’interès nacional dels Estats Units. Trump ha portat aquesta tradició a un final abrupte. No només ha encoratjat obertament els estats membres de la UE a retirar-se del bloc. També ha aplicat aranzels a les exportacions de la UE als Estats Units. I a l’abandonar l’acord nuclear iranià, ha sabotejat un dels èxits més importants de la cooperació entre la UE i els Estats Units dels últims anys.

Afeblint la unitat occidental, deixant càrrecs diplomàtics sense ocupar a tot Europa i llançant atacs personals contra líders europeus, Trump ha deixat ben en clara la seva intenció. Està minimitzant la participació dels EUA en la relació transatlàntica, i abandona el rol de lideratge que era tradicional en els Estats Units tant en l’escena mundial com a l’interior d’institucions com l’OTAN. Si bé Trump i els membres del seu gabinet encara assisteixen a reunions i cimeres ministerials, no es pot dir que la seva participació tingui nivell de lideratge.

Considerem la cimera de l’OTAN de juliol del 2018. Gairebé tots els “resultats” que en van sorgir ja havien estat acordats i ultimats mesos abans, i simplement es van reempaquetar per donar als líders de l’OTAN alguna cosa per celebrar. Fins i tot la reforma de l’estructura del comandament militar de l’aliança -la joia de la corona de la cimera d’enguany- havia estat concretada mesos abans entre els ministres de Defensa. Va haver-hi certs progressos, però van quedar enterbolits per la rebequeria de Trump sobre la despesa de Defensa.

En lloc d’obligar l’OTAN a afrontar qüestions difícils com la intel·ligència artificial o l’exploració espacial, els assessors de Trump han decidit que aconseguir que el seu cap tingui visibilitat és un resultat en si mateix. Però l’OTAN pot funcionar amb pilot automàtic només per un temps.

Els vincles dels EUA amb Europa sempre han estat complicats i plens de disputes al voltant de diverses polítiques. Però, a diferència dels presidents anteriors, Trump qüestiona el valor bàsic de la relació transatlàntica. Intentant minar-la, ha unit la seva sort a personatges com Putin, el primer ministre hongarès Víktor Orban i el president xinès Xi Jinping.

El president número 46 dels EUA no hauria de fer-se il·lusions. Tant si arriba el gener del 2021 com del 2025, tornar a l’statu quo de la postguerra no serà possible. Si volem tornar a invertir en la relació transatlàntica, primer haurem de redefinir-la. Aquest any que comença no és massa aviat per posar la nostra creativitat al servei de trobar camins de cooperació nous i creatius.