MONEDA

Com acabar amb els diners en metàl·lic

Eliminar-los ara no seria factible però es pot fer si es planifica a llarg termini

El món està inundat de paper moneda. Els bancs centrals dels principals països injecten cada any centenars de milers de milions en efectiu, sobretot en bitllets d’alta denominació com el de 100 dòlars. El bitllet de 10.000 iens (prop de 100 dòlars) equival aproximadament al 90% de la circulació del Japó, on cada ciutadà té uns 7.000 dòlars en efectiu (i als EUA, 4.200 dòlars). Com dic des de fa dues dècades, aquest efectiu facilita sobretot el creixement de l’economia submergida en lloc de la legal.

No proposo una societat sense efectiu, perquè ara no seria factible ni desitjable. Però una societat amb menys efectiu seria un lloc més just i segur. El creixement de les targetes de dèbit, les transferències electròniques i els pagaments mòbils ha produït una gran disminució de l’ús d’efectiu en l’economia legal, especialment per a transaccions mitjanes i grans. Estudis elaborats per diversos bancs centrals mostren que el ciutadà corrent i les empreses utilitzen un percentatge petit dels bitllets de gran valor.

ANÀLISI: Els perills d’un món sense diners en metàl·lic

L’efectiu facilita el delicte perquè és anònim, i els bitllets de gran valor són especialment problemàtics perquè són fàcils d’amagar i transportar. Un milió de dòlars en bitllets de 100 cap en un maletí. En bitllets de 500 euros, en una cartera.

És cert que hi ha infinitat de maneres de pagar suborns, cometre delictes financers i evadir impostos sense fer servir paper moneda. Però la majoria suposen costos de transacció molt alts (per exemple, quan es fan servir diamants sense tallar) o el risc de ser descoberts (en cas de transferència bancària o pagaments amb targetes de crèdit, posem per cas).

També és cert que les noves criptomonedes com el bitcoin són gairebé (o completament) indetectables. Però el seu valor fluctua abruptament, i els governs tenen moltes maneres de restringir-ne l’ús (per exemple, impedint utilitzar-les com a mitjà de pagament en bancs o botigues). No hi ha res tan líquid i universalment acceptat com el cash.

El cost de l’evasió fiscal

El cost de l’evasió fiscal és immens, potser de 700.000 milions de dòlars anuals només als Estats Units (sumant els impostos de totes les administracions), i fins i tot més a Europa, on els impostos són més elevats. Els crims i la corrupció, tot i que difícils de quantificar, molt probablement són encara més costosos. No hem de pensar només en el narcotràfic i les màfies, sinó també en el tràfic de persones, el terrorisme i les extorsions.

A més, el pagament en efectiu a treballadors sense papers és un important motor per a la immigració il·legal. Reduir l’ús d’efectiu és una manera molt més humana de limitar la immigració que aixecar tanques de filferro espinós.

Si els governs no estiguessin encegats pels guanys que els genera imprimir paper moneda, potser en veurien els costos. Últimament s’han començat a veure alguns canvis: el BCE va decidir deixar d’imprimir bitllets de 500 euros. Aquesta decisió tan postergada es va implementar contra l’enorme resistència de dos països amants de l’efectiu: Alemanya i Àustria. Però al nord d’Europa el diner en metàl·lic per càpita és relativament petit (3.000 euros) en comparació amb les enormes quantitats de tota l’eurozona.

Els governs del sud d’Europa, desesperats per recaptar, han començat a aplicar límits en els pagaments. Grècia i Itàlia, per exemple, van provar de desencoratjar l’ús de cash imposant topalls de 1.500 i 1.000 euros respectivament en les compres.

És obvi que l’efectiu segueix sent important per a les petites transaccions quotidianes i per protegir la privacitat. Els banquers centrals del nord d’Europa acostumen a citar el novel·lista rus Fiódor Dostoievski: “Els diners són la llibertat encunyada”. Però Dostoievski parlava de la vida en una presó tsarista de mitjans del segle XIX, no en un estat liberal modern. Amb tot, els nord-europeus tenen part de raó. La qüestió és si el sistema actual està ben equilibrat, i jo diria que és evident que no.

Com limitar el ‘cash’

Un pla per limitar l’ús d’efectiu hauria de guiar-se per tres principis. En primer lloc, és important permetre que els ciutadans segueixin utilitzant efectiu per comoditat i per fer compres anònimes de valor raonable, però impedir al mateix temps el model de negocis dels que fan grans transaccions anònimes i repetides a gran escala. En segon lloc, l’eliminació de l’efectiu hauria de ser molt gradual (diguem una o dues dècades), per permetre l’adaptació i introducció de correccions sobre la marxa davant de problemes inesperats. I en tercer lloc, les reformes han de tenir en compte les necessitats de les famílies de baixos ingressos, especialment les no bancaritzades.

En el meu nou llibre, The curse of cash [La maledicció de l’efectiu], proposo un pla que implica una retirada molt gradual dels bitllets grans, deixant els petits (de deu dòlars o menys) en circulació durant un temps indefinit. El pla preveu la inclusió financera de les famílies de baixos ingressos mitjançant comptes de dèbit gratuïts, que també podrien fer servir per rebre les transferències de l’estat. Països com Dinamarca o Suècia ja han fet coses com aquesta.

Reduir l’ús de paper moneda no acabarà amb els delictes i l’evasió fiscal, però obligarà l’economia submergida a utilitzar mitjans de pagament amb més risc i menys liquiditat. En el món actual de les finances cibernètiques, l’efectiu pot semblar una cosa sense importància, però els avantatges de retirar la gran majoria del paper moneda són molt més grans del que semblen.