El fracàs democràtic de la Gran Bretanya

L’autèntic disbarat del vot del Regne Unit per sortir de la Unió Europea no ha sigut que els líders britànics s’atrevissin a preguntar a la població sobre el balanç entre els beneficis de ser-ne membre i la pressió immigratòria que comporta. Més aviat es tracta de les condicions absurdament laxes per sortir-ne: es requeria només una majoria simple. Amb una participació del 70%, la campanya pel Brexit ha tingut el suport només del 36% dels votants convocats a les urnes.

Això no és democràcia: és una ruleta russa. S’ha pres una decisió de conseqüències incalculables, molt superiors a les de reformar la Constitució d’un país -no cal recordar que el Regne Unit no en té cap d’escrita-, sense els controls i les correccions apropiats. ¿Es repetirà el vot d’aquí un any per estar-ne segurs? No. ¿Dóna suport la majoria del Parlament britànic al Brexit? Aparentment no. ¿La població sabia realment el que estava votant? Absolutament no. Ningú té ni idea realment de les conseqüències, ni pel que fa al sistema comercial global del Regne Unit ni pel que fa a l’estabilitat política interna. Em temo que el dibuix resultant no serà agradable.

No oblidem que els ciutadans occidentals gaudim de la benedicció de viure en temps de pau, en què les circumstàncies canviants i les prioritats es poden atendre a través de processos democràtics, en lloc de guerres civils o entre països. Però quin és, exactament, el procés democràtic i transparent que permet prendre decisions irreversibles de les que configuren una nació? ¿És suficient el 52% per a un vot de ruptura en un dia plujós?

La majoria de societats posen més obstacles a una parella que es vol divorciar que els que el govern de Cameron ha posat en la decisió d’abandonar la UE. Els partidaris del Brexit no han inventat aquest joc; en tenim abundants precedents, incloent-hi Escòcia el 2014 i el Quebec el 1995. El cas és que, fins ara, la pistola no havia disparat mai la bala. Ara que ha passat és moment de repensar les regles del joc.

La idea que qualsevol decisió presa en qualsevol moment per una majoria és necessàriament democràtica és una perversió de la paraula mateixa. Les democràcies modernes han desenvolupat sistemes de control i correcció per protegir els interessos de les minories i evitar prendre decisions desinformades amb conseqüències catastròfiques. Com més important i duradora és la decisió, més dures són les condicions. Així i tot, l’estàndard internacional vigent per trencar un país és indiscutiblement menys exigent que per votar si es rebaixa l’edat legal per beure alcohol.

Ara que Europa afronta el risc de molts nous vots de ruptura, és urgent qüestionar-nos si hi ha una manera millor de prendre aquestes decisions. Vaig enquestar diversos experts en ciències polítiques per veure si hi havia cap consens acadèmic; malauradament, la resposta curta és que no.

La decisió del Brexit pot semblar senzilla vista a les urnes, però ningú sap del cert què ve després d’un vot de ruptura. El que sabem és que, a la pràctica, la majoria de països requereixen una supermajoria per a decisions determinants per a la nació, no un simple 51%. No hi ha cap figura universal com ara el 60%, però el principi general és disposar, com a mínim exigible, d’una majoria clarament estable. Cap país hauria de fer canvis irreversibles basats en una majoria feble que es guia per un sentiment puntual. Fins i tot si l’economia del Regne Unit no cau en una recessió rotunda després d’aquest vot (el declivi de la lliura podria amortir el cop inicial), el desordre econòmic i polític resultant farà que alguns dels que van votar per marxar de la UE sentin remordiments.

Des de l’antiguitat els filòsofs han intentat desenvolupar sistemes per equilibrar les fortaleses de la majoria dominant en relació a la necessitat que els partits ben informats tinguin més veu en decisions crítiques i les veus minoritàries siguin escoltades. A les assemblees espartanes de l’antiga Grècia els vots s’emetien per aclamació. La gent podia modular la veu per reflectir la intensitat de les seves preferències, en presència d’una personalitat que escoltava atentament i declarava després el resultat. Era un sistema imperfecte, però potser millor que el que s’ha esdevingut al Regne Unit.

Segons alguns relats, l’estat germà d’Esparta, Atenes, havia implementat l’exemple històric més pur de democràcia. Totes les classes disposaven d’un mateix vot igualitari (això sí, només votaven els homes). Al final, tanmateix, després d’algunes catastròfiques decisions de guerra, els atenesos van veure la necessitat de donar més poder a cossos independents.

Si realment era necessari que el Regne Unit es plantegés la pertinença a la UE (que no ho era), ¿com ho hauria hagut de fer? Les condicions haurien hagut de ser molt més exigents; per exemple, el Brexit hauria d’haver requerit, posem, dues votacions populars espaiades un mínim de dos anys, seguides d’un 60% dels vots a la Cambra dels Comuns. Si, tot i així, el Brexit seguís sent majoritari, almenys sabríem que no es tracta d’una foto instantània d’un fragment de la població en un moment determinat.

El vot del Regne Unit aboca Europa a la confusió. Bona part de les conseqüències dependran de com reaccioni el món i de com se les enginyi el govern del Regne Unit per reconstituir-se. És important prendre nota no només del resultat sinó també del mateix procés. Qualsevol acció per redefinir un acord ben arrelat sobre les fronteres d’un país hauria de requerir molt més que una majoria simple en una única votació. La norma internacional vigent de la majoria simple és, com hem vist, una fórmula que condueix al caos.

Copyright Project Syndicate