Barcelona, un model per al Japó

Fa uns dies, un dels rotatius japonesos més importants, Asahi, amb uns 7 milions i mig d’exemplars de tiratge, va dedicar una pàgina sencera a Barcelona. Quan mitjans de comunicació japonesos parlen de Barcelona se centren gairebé sempre en Gaudí, en els restaurants famosos o més recentment en el procés sobiranista. Aquest cop, però, el tema era totalment diferent: la immigració.

L’article es titulava “El repte de Barcelona: l’Estratègia BCN Antirumors”, i s’hi afegia: “Els protagonistes són els ciutadans. Com es pot evitar el malentès contra immigrants”. El text consistia en una entrevista a Daniel de Torres, excomissionat de l’Alcaldia per a la Immigració i el Diàleg Intercultural de Barcelona. L’atenció de l’entrevistador es concentrava en l’esmentada l’Estratègia BCN Antirumors.

Al Japó, l’impacte social de la immigració està començant a ser un tema d’interès. A les universitats, entre altres la nostra, la de Hosei, hi creixen cada vegada més els estudis interculturals. Tanmateix, els estudis tendeixen a ser teòrics i poc pràctics. I és que, a causa de la seva situació geogràfica i de l’evolució històrica, el Japó ha quedat relativament al marge de la qüestió immigratòria. Les xifres ho demostren molt bé: el país té uns 127 milions d’habitants, dels quals només 2,2 milions -o sigui, l’1,7%- són immigrants. Mentre que a Barcelona són immigrants un 18% de la població, a Tòquio només ho són un 2,4%.

El Japó va acollir més de deu mil refugiats del Vietnam, convertit en un país comunista després de la Guerra del Vietnam als anys 70. Però va ser un episodi excepcional. L’any passat el govern d’Abe va declarar que triplicaria l’ajut econòmic per als refugiats de Síria sense referir-se al seu acolliment. Entre el 2011 i el 2015, 65 sirians van sol·licitar l’acollida com a refugiats, i en van ser admesos només 6.

Aquesta situació no pot durar gaire en un món tan globalitzat. I conscients d’això, els japonesos s’han interessat per l’estratègia que explica De Torres, molt concreta, palpable i fàcil de comprendre.

Preguntat per com va idear l’Estratègia Antirumors, De Torres respon explicant la seva experiència. Un dia la seva mare se li va queixar: “Treballes molt pels immigrants, però hem de pagar més pels serveis mèdics per culpa seva”. Ell va rectificar-la dient: “Segons les dades, és la gent gran espanyola que en fa pujar els costos, i no els immigrants”. Amb aquesta conversa, De Torres va adonar-se que el més important és la sensibilització del ciutadà mitjà. Va aplegar afirmacions negatives contra immigrants, com ara “Tenen preferència a l’hora d’obtenir una plaça en l’habitatge públic”, “No volen aprendre les llengües del país” o “Reben subvencions especials per a l’educació dels seus fills”, i va investigar fins a quin punt tenen fonament, mirant de desmentir-les amb dades concretes.

A l’article, l’entrevistador mostrava un gran interès pels “agents antirumors”. De Torres explicava que és imprescindible que els ciutadans col·laborin d’una manera eficaç en la vida de cada dia i que els agents, apropiadament formats, poden dirigir-se als que difonen rumors i persuadir-los que són infundats.

Els japonesos tenim una memòria amarga en relació al rumor. Després del terratrèmol gegantí del 1923 a la zona de Tòquio, molts coreans van ser assassinats brutalment perquè va córrer la veu que se’ls havia vist incendiar les cases, violar les japoneses, saquejar botigues i fins i tot tirar verí als pous. Al Japó comprenem molt bé el perill que representen els rumors.

De Torres va visitar el meu país l’any passat. Diu que aleshores va notar que la convivència entre els auctòctons i els immigrants coreans no es pot qualificar d’òptima, i que també hi ha sentiment contrari a la Xina i a Corea. És totalment cert. Quan parlem d’immigrants, tendim a significar els immigrants recents. En realitat, però, la majoria són xinesos i coreans, molts dels quals són de la segona o la tercera generació dels que van venir o van ser portats forçosament en l’època imperial del Japó. A la seva manera ja estan integrats a la societat japonesa, tot i que no es pot negar que hi hagi discriminacions. Dels immigrants recents, la majoria són els descendents dels emigrants japonesos als països llatinoamericans. Són particularitats del Japó, i a l’hora de pensar i tractar de la qüestió d’immigració s’han de tenir en compte.

De totes maneres, m’alegra molt que s’agafi com un exemple a seguir el cas de Barcelona, una ciutat amb la qual em relaciono molt i que m’estimo molt.