Aquests dies molts amics catalans em feliciten perquè Tòquio serà la seu de l'Olimpíada del 2020. No puc respondre'ls, però, alegrement amb un "Moltes gràcies!" No dec ser només jo: deu haver-hi bastants més japonesos que se senten incòmodes davant tal felicitació. Ara m'explicaré.
En primer lloc -i aquesta és la raó més important- perquè és una victòria guanyada a base de mentides. Davant dels membres del Comitè Olímpic Internacional, el primer ministre nipó, Abe, va assegurar que la fuita d'aigua contaminada de la central número 1 de Fukushima estava sota control i que no afectaria de cap manera els Jocs Olímpics. Quan van demanar-li amb quin fonament ho assegurava, va respondre que l'aigua contaminada estava bloquejada dintre del port situat enfront de la central. També va subratllar que no hi hauria cap problema per a la salut dels participants dels Jocs. Un membre del Comitè, després de fer-se públic el resultat de la votació, va dir que l'afirmació tan taxativa del primer ministre nipó havia estat el factor decisiu.
Em vaig quedar bocabadat de sentir aquesta notícia. Crec que la reacció de la majoria dels japonesos era la mateixa perquè no havíem sentit mai tal afirmació. Fins i tot devia ser una sorpresa molt grossa per a molts membres del govern, per a alts funcionaris i per a la gent de la mateixa Tepco, l'empresa propietària de les centrals de Fukushima. Un parell de dies després, un assessor tècnic de Tepco, que segurament tenia remordiments de consciència, va declarar públicament que no pensava que la situació estigués sota control. En realitat, 300 tones d'aigua contaminada surten al mar diàriament. El portaveu del govern, a corre-cuita, va intentar matisar les paraules del primer ministre. Segons ell, Abe havia afirmat que estava controlat en el sentit que tractaria de prendre mesures necessàries per no deixar escapar l'aigua contaminada al mar de fora del port. Entre "estar controlat" i "tractar de prendre mesures necessàries" hi ha una diferència abismal. En el llenguatge plebeu, d'aquest tipus d'afirmació en diem una mentida.
Ara passo a la segona raó. Els primers Jocs Olímpics de Tòquio van ser l'any 1964. Jo tenia 11 anys. Recordo que els col·legials vam mirar els Jocs per la televisió en blanc i negre de l'aula a l'hora de dinar (al Japó, els col·legials dinen a l'aula mateix). El mestre tenia la seva taula a l'aula i hi dinava amb nosaltres, i tots donàvem ànim als atletes japonesos. Si guanyaven, cridàvem emocionats. Si perdien, sospiràvem. Així, a les escoles, a les cases, a les oficines... Tot el Japó estava entusiasmat pels Jocs.
Era perquè l'Olimpíada de Tòquio era una festa nacional per celebrar el que s'havia aconseguit durant els últims 20 anys després de la Segona Guerra Mundial. El poble japonès va treballar moltíssim sota unes condicions pèssimes per tornar a fer aixecar el seu país de la destrucció total. Els estrangers van burlar-se'n dient-los "animals econòmics" que vivien en uns "caus de conills". Eren pobres però no estaven tristos, perquè tenien esperances. El 1964, els japonesos es van permetre el luxe de celebrar l'èxit guanyat pels seus esforços. Era el començament de l'època de gran expansió econòmica del Japó. Encara no sabien què vindria després de la prosperitat...
¿Els japonesos actuals podran gaudir dels Jocs del 2020 amb la mateixa unanimitat? No ho crec. Vivim molt millor que els japonesos dels anys 60. Estem acostumats a viure bé. Hem après a gaudir de la vida. Tenim moltes raons per estar contents, però no ho estem tant com els del 64, perquè no tenim somnis ni esperances. Ens falta el model del país que voldríem construir.
Aleshores, per què els Jocs Olímpics ara? S'invertiran moltíssims diners en els preparatius dels Jocs. El govern pensa que això serà un estímul per a l'economia japonesa, que està en crisi. Potser durant un temps sí, però no serà tampoc cap solució definitiva. Quan la política monetària aventurera del govern d'Abe falli, vindrà una hiperinflació i... Si s'acaba el boom de l'Olimpíada, tornarem al mateix lloc, però haurem gastat una quantitat important de diners que hauríem pogut gastar per controlar veritablement la situació de Fukushima o per ajudar la gent de la zona que van perdre la família, la casa i la feina. Em fa por imaginar-me com serà el Japó després dels Jocs del 2020.
Així que podeu estalviar-vos de felicitar-me.
