El doctor Veny vist per un japonès

Abans d’escriure aquest article vaig baixar al garatge per remenar les caixes de cartró amuntegades. Era per buscar un treball d’investigació que havia fet als cursos de doctorat de la Universitat de Barcelona amb el doctor Veny. Finalment no vaig poder trobar-lo, però van sorgir uns sobres plens dels papers familiars de quan feia el doctorat. Hi havia una nota del parvulari La Mainada on anava el nostre fill petit. Diu: “Al començament es mostrava una mica tancat i esquerp, però de seguida ha superat la seva integració mostrant-se ara alegre, enjogassat, obedient i afectuós...”

En llegir-ho, se’m van revifar els records d’aquells dies. La meva dona, els dos fills i jo vam ser a Barcelona del 1993 al 1995 perquè jo pogués cursar el doctorat. Vam inscriure directament a les escoles catalanes els fills, que no sabien ni català ni castellà. Els primers dies els devien ser duríssims. Jo estava molt nerviós també perquè havia deixat la plaça fixa en una universitat d’Osaka i no hi havia cap garantia de trobar feina en alguna universitat japonesa en tornar. L’estada havia de ser exitosa forçosament.

Em ve al cap una escena dels primers dies. El doctor Veny, que era el meu tutor, i jo creuàvem el Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona per anar al seu despatx. Anava explicant-li el procés dels meus estudis. En un moment donat, vaig dir: “...vaig esforçar-me tant com pogués...” Aleshores, el doctor Veny em va corregir dient: “tant com vaig poder...”, amb una veu molt suau. Era molt suau, però taxativa. Era la primera de les moltes lliçons que em va donar durant la meva estada.

El treball que havia de presentar a la seva classe de dialectologia m’era un maldecap. Per a mi, que ni tan sols dominava el català estàndard, era pràcticament impossible tractar els dialectes catalans. El doctor Veny ho comprenia molt bé. Em va dir que trobaríem alguna fórmula. I un dia em va proposar de fer una investigació sobre la paraula micaco. És que la nespra es diu micaco al Maresme i segons el diccionari etimològic de Joan Coromines és una paraula d’origen japonès. Tanmateix, en japonès no hi ha cap paraula semblant que tingui alguna relació amb la fruita. Em va semblar una idea excel·lent. Es tractava d’un vocable dialectal i, al mateix temps, se’n podia fer un estudi perfectament sense l’instint nadiu.

La seva generositat no s’acabava allí. Em va oferir l’oportunitat de fer una enquesta sobre el mot entre els estudiants del Maresme de la seva classe de la facultat. A més d’aquesta enquesta, vaig fer-ne una altra desplaçant-me a algunes localitats de Maresme, adreçant-me directament a la gent. Vaig poder constatar que la denominació s’hi mantenia viva, sobretot entre la gent gran. I que en alguns llocs s’utilitzava la forma nicaco, que devia ser la barreja de nespra i micaco... Però, pel que fa a l’origen, no vaig poder arribar a cap conclusió. El doctor Veny em va proporcionar també el número de telèfon del doctor Coromines. Vaig trucar-lo però el doctor mateix no podia atendre’m perquè estava malalt i un col·laborador seu em va dir que no disposaven de dades concretes sobre l’etimologia de la paraula.

Al cap d’uns tres anys, vam tornar al Japó. La nostra estada va acabar amb uns resultats molt satisfactoris per a tota la família. És clar que vam fer esforços, però no em puc estar d’agrair al doctor Veny que facilités tant el començament de l’estada.

Un matí del febrer del 1999 em trobava davant del tribunal de la meva tesi doctoral sobre el diccionari bilingüe japonès-català dirigit per la doctora Teresa Cabré. Al centre del tribunal hi havia el doctor Veny com a president. La lectura va anar més o menys bé. Podia estar bastant tranquil gràcies al doctor Veny. La seva presència m’infonia serenitat. Per acabar, el doctor Veny va dir a tots els doctors presents a la sala que em podien fer preguntes. Afortunadament, no n’hi havia cap.

Després de la defensa de la tesi, vaig convidar la meva directora i tots els membres del tribunal a un restaurant japonès de luxe per expressar el meu agraïment. Valia la pena celebrar-ho així. Si no recordo malament, era la primera vegada que el doctor Veny tastava la cuina japonesa. Llavors no estava encara tant de moda com ara. Va quedar molt content del menjar, i del meu èxit també, crec.

Ara ens veiem poc, però quan ens trobem per casualitat, el meu tutor em demana si hi ha alguna novetat en la recerca de l’etimologia de micaco.