La Diada vista per un noi japonès

El Kei va anar per primer cop a la manifestació de la Diada i hi va sentir el pes de la història

El nostre fill petit, el Kei (que ja no és tan petit: té 27 anys), va arribar a Barcelona el dia 10. Va venir del Japó expressament per presenciar la manifestació de l’Onze de Setembre. Treballa en un gran magatzem de Tòquio com a cap de la secció gourmands. No és gens fàcil agafar unes vacances d’una setmana si treballes en una empresa japonesa, i ell per venir aquí va haver de fer força hores extres cada dia.

Per què li interessa tant la Diada? Té molt a veure amb el seu curriculum vitae. L’any 1993 tota la família, la meva dona, els dos fills i jo, vam venir a Barcelona per estar-nos-hi uns 3 anys. Jo havia de fer el doctorat a la Universitat de Barcelona i, al mateix temps, impartir-hi classes de japonès. El nostre fill gran, el Yu, tenia 6 anys, i el Kei en tenia 3. La meva dona i jo vam decidir portar-los a l’escola local, és a dir, una escola catalana, perquè ens semblava més normal que portar-los a una d’internacional.

Per tant, els nostres fills van entrar a l’escola catalana i al parvulari català. Naturalment, van tenir moltes dificultats. El Kei plorava cada matí perquè no volia anar a un lloc on la gent parlava en una llengua totalment incomprensible, per exemple. Però la capacitat d’assimilació dels nens petits és meravellosa. Quan vam tornar al Japó, parlaven un català excel·lent.

La capacitat d’assimilació dels nens petits és meravellosa: quan vam tornar al Japó, els meus fills parlaven un català excel·lent

Els nens petits aprenen les llengües molt de pressa, però també les obliden molt fàcilment. Si no els haguéssim portat cada any a un poble pirinenc durant un mes, l’haurien oblidat totalment. I precisament va ser en aquest poble on el Kei va fer una amistat que durarà tota la vida, amb un noi i una noia que són germans. La seva família és molt catalanista i independentista. No m’estranya que el Kei senti simpatia pel seu pensament, perquè va passar molt de temps amb ells. D’aquí ve el seu interès per la qüestió.

D’altra banda, cada any porto un grup d’uns 20 estudiants japonesos de la nostra universitat a la Universitat de Barcelona per matricular-los en un curs de cinc mesos. Arriben a principis de setembre i tenen l’oportunitat de presenciar la Diada. Els recomano que vagin a veure la manifestació perquè és una molt bona ocasió per conèixer un aspecte important de la societat catalana. Tanmateix, no em sembla gaire apropiat que hi portin una estelada o una samarreta amb eslògans independentistes. Per què? Perquè no tenen el coneixement suficient per comprendre bé la raó de la manifestació. No és una activitat de què es pugui formar part a la lleugera. Jo mateix, quan em demanen l’opinió sobre la independència de Catalunya, responc que no hi estic ni a favor ni en contra. Em limito a dir que comprenc el sentiment dels catalans però que no puc fer-me càrrec de les conseqüències que tindria.

Com hem d’aproximar-nos, aleshores, al cas del Kei? No és català i tampoc no és un interessat directe. No obstant, una part important de la seva vida es va formar a Catalunya. Tampoc no és un foraster total... El seu interès és prou seriós. Tant, que va escriure la tesina de la llicenciatura sobre el nacionalisme català i el moviment independentista. Hi va explicar que hi ha dos vessants en el moviment: el vessant purament nacionalista i l’econòmic. Com que va escriure basant-se en la lectura de llibres i articles, la seva anàlisi era molt objectiva (gairebé freda) i superficial. Ell mateix ho sabia perfectament, i per això per a ell sempre havia estat una assignatura pendent viure en directe l’entusiasme dels catalans per la independència.

Als meus alumnes japonesos els recomano que vagin a veure la manifestació perquè és una molt bona ocasió per conèixer un aspecte important de la societat catalana

El Kei va anar a la manifestació. Devia ser conscient de la seva situació de mig foraster (o potser instintivament); portava una petita estelada que li havia regalat un amic català, però no cridava “In, in-de, in-de-pen-den-ci-a!” ni cantava Els segadors.

En preguntar-li després per la impressió que li havia fet tot plegat, el Kei va respondre que el va impressionar molt el fervor de la gent. La manifestació no va ser tan massiva com les anteriors i no va estar tan ben organitzada com les altres, però el fervor que se sent envoltat per la gent és el mateix. El que el va impressionar encara més era la gent gran que hi havia. La gent que semblava tenir 80 o 90 anys. N’hi havia que anaven en cadira de rodes o ajudats per algú. El Kei va sentir-hi el pes de la història que han viscut aquests senyors grans. Va dir: “Em semblava que estaven molt contents de poder ser-hi. Tots somreien...” Estic segur que, amb aquesta experiència, ha pogut aprofundir en la seva comprensió dels fets.

Finalment el Kei ha aprovat l’assignatura pendent i, si aquesta es l’última manifestació de la Diada, no ha deixat escapar l’última oportunitat de presenciar-la.