La síndrome Galápagos del Japó

Les illes Galápagos estan situades a l’oceà Pacífic, a uns 1.000 km de la costa de la República de l’Equador. Són famoses per la seva riquesa biològica. Hi habiten un nombre considerable d’espècies endèmiques. Charles Darwin va tenir-hi una inspiració que després es va cristal·litzar en la teoria de l’evolució. Tot això, el lector ja ho sabia. Però heu sentit mai parlar de l’anomenada síndrome Galápagos? És precisament el que està tenint lloc en un arxipèlag de l’Extrem Orient que es diu el Japó.

Fins no fa gaires anys, al mercat espanyol de televisors digitals les marques més prestigioses eren les japoneses com Sony, Sanyo, Panasonic, etc. Aquests dies, però, els llocs que ocupaven les marques japoneses estan ocupats per les marques d’altres nacionalitats, sobretot coreanes. Passa més o menys el mateix amb ordinadors portàtils, sistemes d’aire condicionat, refrigeradors, aspiradores, cotxes... En el fons d’aquests fenòmens hi ha la galapagonització del Japó.

A les illes Galápagos s’hi van desenvolupar una flora i una fauna ben singulars perquè les illes han estat totalment aïllades del món exterior durant molt de temps. Els animals i les plantes s’han sotmès a l’evolució més adequada al seu medi ambient, molt diferent del d’altres llocs.

El Japó, que és un país format per illes, ha creat una cultura i una societat ben particulars. El fet que la geografia dificulti la immigració des de l’estranger ha contribuït sens dubte a la formació d’un sentit moral particular, un sentit estètic particular, un sentit d’eficàcia particular... En fi, molts sentits força diferents d’altres llocs. Aquest fet no deixa de repercutir en el disseny de productes, perquè els fabricants intenten sempre llançar al mercat nacional uns productes que agradin als consumidors japonesos, posseïdors d’aquests sentits particulars. Per exemple, un últim model de sistema d’aire condicionat d’una marca japonesa controla automàticament la temperatura i la força d’aire segons el nombre de persones a l’habitació i segons el seu grau d’activitat física. En quin altre lloc fora del Japó els compradors desitgen trobar aquest grau de sofisticació? La funció més important d’un sistema d’aire condicionat és abaixar la temperatura i eliminar la humitat, i prou. En la gran majoria dels països del món, una sofisticació excessiva és innecessària, i serveix només per augmentar el preu. I els fabricants japonesos, massa acostumats al seu molt particular medi ambient, no se n’han adonat. I quan a causa de la pèrdua del mercat exterior, se n’adonen, ja és massa tard. S’havien convertit en unes tortugues gegants que no poden sobreviure sinó en el seu propi medi ambient.

L’efecte de la síndrome Galápagos no es limita a la pèrdua del mercat exterior. Els fabricants japonesos estan començant a perdre terreny al mercat interior també davant dels productes estrangers les funcions dels quals es limiten a l’imprescindible, uns productes que, esclar, tenen uns preus més accessibles. Els fabricants japonesos estan tan indefensos contra la invasió de les espècies exteriors com els éssers vius de les Galápagos. I a causa de la tendència lliurecanvista mundial, el govern japonès no pot protegir la indústria del país com protegiria un animal en perill d’extinció.

La síndrome Galápagos afecta també la mentalitat dels japonesos. Per exemple, en un programa televisiu van demanar a un estudiant de la Universitat de Tòquio: “No vols anar a l’estranger a provar sort?” I el noi va respondre: “No. Sóc estudiant de la millor Universitat del Japó. Si segueixo aquí, segur que trobaré una feina bona. Em casaré amb una japonesa maca i intel·ligent. Per què he d’anar a l’estranger per complicar-me la vida?” La Universitat de Tòquio sol ocupar al voltant del 20è lloc en el rànquing mundial d’universitats. El govern japonès, però, vol que ocupi un lloc més alt, un lloc digne d’una potència econòmica mundial. Tanmateix, sembla que els universitaris criats en el Japó galapagonitzat no estan tan disposats a fer esforços per competir al nivell mundial. No saben o no volen saber que les companyies nacionals que fins ara els han semblat tan bones i segures ja no ho són tant com abans. Si el mercat japonès fos conquerit per competidors estrangers, i es veiessin obligades a viatjar per sobreviure, què farien les tortugues gegants nipones?

I jo, que estic escrivint ara sobre un tema tan local com la síndrome d’un país de l’Extrem Orient, quan el món sencer està preocupat per la situació a Síria, la crisi d’Ucraïna o l’ascens de l’extrema dreta a diversos països europeus, ¿potser estic afectat per la síndrome Galápagos, també?