Contradiccions, silencis i lleis

Per temes de feina acabo de passar dues setmanes a Santiago de Xile. M'he allotjat en un apartament en ple centre de la ciutat, al carrer Huérfanos, tocant al turó de Santa Lucía. A sota del bloc d'apartaments hi ha una llibreria esplèndida i, just al costat, una drogueria i un sex shop amb un aparador atapeït de productes per a tots els gèneres, orientacions i gustos sexuals. Un xic més avall, en direcció al Palau de la Moneda, els dies entre setmana hi ha un batibull de gent impressionant. Es tracta d'una mena de Portal de l'Àngel on es mesclen homes de negocis, advocats, comerciants, venedors ambulants, neteja-sabates, cotxes i terrasses amb alguns turistes despistats. Aquests dies la gent feia compres de Nadal en calça curta. Es venien barrets de Pare Noel i s'embolicaven regals amb dibuixos de paisatges nevats mentre suàvem la cansalada. No deixa de ser una contradicció que en aquestes latituds se celebri Nadal com si fóssim a Nova York.

En aquesta part de la ciutat abunden els "cafés con piernas", on es pot prendre un cafè amarg servit per cambreres en mallot o biquini. Són cafeteries a les quals van homes de negocis a alegrar-se la vista i a comprar una mica de coqueteig. "El cafè és el menys important", em va comentar un professor a qui vaig dir que el trobava aigualit i de mala qualitat. Si bé tradicionalment només hi anaven homes, es veu que ara les dones de negocis també hi van a fi de no quedar excloses entre els seus col·legues. He sentit rumors que alguns d'aquests homes també es reserven habitacions en apartaments de la zona per fer-hi, acompanyats, altres tipus de pauses (d'aquí potser el sex shop a sota de casa).

Xile és un dels països més masclistes de l'Amèrica Llatina. A Xile l'avortament està penalitzat sota tot concepte. Ni tan sols es permet en cas de violació o incest. La llei que el prohibeix és del 1989 (per tant, aprovada durant la dictadura) i és més regressiva que la del 1931, a la qual va substituir. Al mercat laboral hi ha una segregació de gènere que salta a la vista. No he vist ni una sola taxista dona, per exemple, i totes les famílies de classe mitjana-alta i alta tenen dones de servei a casa. Tanmateix, a Xile fa poques setmanes es van disputar la presidència de la República dues dones. He parlat amb defensors i detractors de Bachelet i Matthei, tots homes, i he tingut la sensació que tractaven les dues candidates amb gran respecte. No he sentit cap insult dels que abunden a casa cap a les nostres polítiques dones (està arrugada o és lletja o vesteix com una monja). No deixa de ser una contradicció que en una societat tan masclista una dona ocupi el càrrec polític més important del país. I que se la respecti.

A Xile he parlat del cop d'estat i la dictadura de Pinochet amb molta gent. He estat llegint les Comissions de la Veritat, que han contribuït a fer certa justícia a les víctimes del terror d'estat. Al Museu de la Memòria, un meravellós exemple d'homenatge a les víctimes, he vist grups d'escolars aprenent sobre el terrible passat recent del seu país. He xerrat amb alguns familiars de morts i desapareguts, amb persones que han viscut l'exili, la detenció i la tortura. Penso que la justícia els ha aportat certa pau, però no us sabria dir si han perdonat. Gràcies a la feina feta pels activistes des de fa dècades, Xile és el país de Llatinoamèrica amb més militars detinguts i processats per violacions de drets humans. Malgrat això, encara hi ha pressions per no destapar determinats fets. He parlat amb Javier Rebolledo, un periodista valent que ha investigat alguns dels fets de la dictadura i que ha escrit dos llibres que descriuen explícitament les tortures i l'extermini al qual van ser sotmesos nombrosos militants d'esquerres, així com el funcionament de les escoles de tortura i els centres d'extermini. Tot plegat és feréstec. Els llibres d'en Javier han guanyat diversos premis i han estat èxit en vendes, cosa que confirma l'interès que tenen els xilens a comprendre el seu passat. Però Rebolledo i altres periodistes reben pressions perquè les seves investigacions comprometen certs polítics i alts càrrecs. I és que existeixen serioses continuïtats del règim, que es fan més paleses quan governa la dreta. Suposo que això, a casa nostra, no sorprèn a ningú, ja que tots som conscients que aquesta va ser una de les monedes de canvi dels pactes de silenci de la Transició, i perquè estem massa acostumats a la impunitat. Però els xilens han conegut la justícia transicional; és una autèntica llàstima que això tampoc els hagi servit per fer net del tot.

Hi ha qui diu que el catalanisme i altres sentiments de pertinença es curen viatjant. Penso que s'equivoquen tant en el diagnòstic com en la prognosi. Viatjar és tanmateix extremament positiu per altres motius. Viatjar permet veure on són els límits reals dels governs democràtics i no democràtics, així com dels ciutadans que en són còmplices. Viatjar inevitablement implica comprendre les virtuts, els errors i les contradiccions d'altres països. En les virtuts ens hi podem emmirallar: seria fantàstic, per exemple, tenir un Museu de la Memòria en comptes d'un Valle de los Caídos. Els errors ens poden fer millors. Seria nefast, per exemple, que permetéssim una major legitimació del masclisme en la nostra societat. Finalment, viatjar permet adonar-se que hi ha polítiques que són possibles i necessàries, com ara la política transicional que s'està duent a terme a Xile i que a Espanya ha estat, senzillament, absent. I que hi ha polítiques extremes i innecessàries, com la de l'avortament a Xile, que són inimaginables fins que un dia, a cop de llei, t'hi trobes molt més a prop.